Romeu i Julieta és la història d’un primer, i últim, amor. La història de dos joves per desprendre’s del llegat d’odi que no els deixa estimar, que no els deixa estimar-se.
Quan es coneixen, l’amor dels ingenus Romeu i Julieta és pur, complet, absolut. Aquest goig només dura un instant. El moment de saber que el seu
amor estarà condicionat per l’odi entre les seves famílies que és l’inici d’un destí fatal que acaba amb la mort dels amants. L'herència els assassina. Romeu i Julieta és la història de la impossibilitat de desprendre’s del propi llegat.
Si agafem el text de Romeu i Julieta, el sacsegem i en traiem bona part del romanticisme tenim la versió que han fet Marc Chornet i la companyia Projecte Ingenu. Dues hores que passen a una velocitat vertiginosa, gràcies a un text fidel a l’original però retallat amb coherència, a una escenografia àgil i genuïnament senzilla i a un repartiment que juga amb molts pals. Tot per convèncer un espectador que des del minut zero se sent atrapat per una història prou coneguda que va més enllà de l’amor per plantejar-nos els conflictes de Shakespeare amb els ulls de l’actualitat. Des del respecte i l’admiració per l’autor, Chornet ens apropa els personatges, la trama, l’època. És el que tenen els clàssics, que no passen de moda i sempre es poden reinterpretar (des del respecte).
Els personatges pateixen un gir que arrodoneix la història. Veure la mare i la tata de Julieta fumant, la minyona amb barba, patidora i agobiada, és tota una declaració d’intencions. Igual que els amics de Capulets i Montaguts interpretats per noies. Una picada d’ull als actors del segle XVI (tot eren homes) que ens actualitza, d’alguna manera, una tragèdia que es veu venir. “Després de tot”, diu Chornet, “Romeu i Julieta no s’han vist més que tres vegades i es coneixen ben poc: i moren d’amor!”. D’alguna manera, cal amagar aquest anacronisme per traslladar l’obra a l’actualitat.
El dinamisme
del text queda llimat amb la música, les percussions i les cançons, temes de l’època
shakespeariana, i les coreografies, tan
senzillesi tan efectives com l’escenografia. Les lluites, les morts, les
persecucions, les bronques o els moments romàntics (n’hi ha d’haver i n’hi ha, per descomptat) se succeeixen amb balls intensos
(acaben destrossats, els intèrprets!), amb
motivadors jocs d’ombres i de llums, de
sorolls i de curses
que donen tot el ritme que cal per convertir la melositat de la trama en una impactant i contundent història. Una coreografia homenatge a West Side Story acaba de donar tota la coherència a l'actualització del clàssic. Des del respecte, insisteixo.