Heu sentit mai la Rondalla d'en Joanet de sa gerra? Té una pila d'anys, però encara avui sembla ben bé que ens parli a cau d'orella. Us l'explicaran, segur, el dramaturg i actor Toni Gomila i els seus companys d'escenari, que aborden la realitat més propera amb la qual conviuen els mallorquins i mallorquines. Ho fan amb una història procedent de la tradició popular però també amb textos, històries i idees que igual formen part de les obres d’Henrik Ibsen que d'un Shakespeare o una peça de Txékhov... Tot, ben amanit amb les paraules del mateix Gomila, que ens parla de la Mallorca on es va a buscar el sol a l'hivern, la que s'omple a vessar de turistes a l'estiu, la que fa fora de casa seva algú que hi viu per encabir-hi un visitant que paga bé, la que ha trobat en el turisme, en definitiva, una gallina que pon ous d'or i es torra sota el sol. Com ha canviat aquest turisme que és font de riquesa i de tantes altres coses la mentalitat i els hàbits dels mallorquins i mallorquines? Parlem de les llums i les ombres del fenomen turístic que ha marcat per sempre més la vida dels illencs? És, precisament, el que Toni Gomila explora amb aquest muntatge sobre límits i ambició.
Segur que encara associeu el nom del dramaturg al muntatge Acorar, una reflexió universal sobre la identitat dels pobles a partir d'un fet particular (la matança del porc i la pagesia mallorquina) que després de vuit anys segueix omplint les sales on es representa. De fet, el mateix Gomila confessa que Rostoll cremat reprèn, amplifica i multiplica l'ambició escènica que el va dur a escriure Acorar i que representa la culminació de vint anys de trajectòria. Àcid, irònic, mordaç... Així és un text que, un cop més, toca una situació particular per transmetre un missatge universal. Dirigeix el muntatge Oriol Broggi, ànima de la companyia La Perla 29 que, ara fa un any, va obrir la darrera edició del Grec amb El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk.
Els mots flueixen com una torrentera, alegres, enjogassats i guspirejants empesos per un home que –com Ibsen, Txékhov, Shakespeare i tants altres– creu en la força de la paraula, en el seu poder d’evocació, però també de denúncia i de llavor que, ben adobada, podrà arribar a fructificar i a despertar consciències.
I en la llengua, el paisatge i la cultura que li són pròpies –la mallorquina–, Toni Gomila presenta el seu tercer text. I ho fa, un cop més, apel·lant a la seva terra i a la seva gent per mostrar-nos la pèrdua irremeiable d’una manera de viure i de ser que es regia d’acord amb les lleis de la natura i que el progrés –identificat amb el turisme– va malbaratar, i recorrent a la tradició popular i a la literatura universal per parlar-nos d’avidesa i de límits.
“En Joanet de sa gerra” (1890) és una rondalla mallorquina d’en Jordi des Racó (pseudònim de mossèn Antoni Maria Alcover) sobre l’ambició desmesurada, la cobdícia, que Gomila aprofita com a base –juntament amb la figura de George Sand com a imatge de turista pionera i excèntrica, les gallines dels ous d’or i fragments d’obres tan significatives com Macbeth, Un enemic del poble, L’hort dels cirerers o L’oncle Vània– per construir el seu brillant Rostoll cremat, una al·legoria sobre l’especulació a Mallorca i les seves conseqüències arran de l’aparició del turisme i de la seva massificació perfectament extrapolable a molts altres indrets de la nostra costa.
L’actor i autor manacorí arramba contra l’ambició i l’estultícia humanes; en primer lloc, les dels polítics i governants que l’han permès i afavorit, però també les dels homes i dones que s’han deixat vendre el territori i el futur. Un missatge prou conegut i actual que Gomila ens fa arribar a través d’un peculiar deix desmenjat i foteta, senzillament deliciós, amb què ironitza sobre una realitat del tot decebedora. Amb l’ajut inestimable d’Oriol Broggi i la companyia de quatre grans intèrprets –Caterina Alorda, Catalina Florit, Joan Toni Sunyer i Xesca Vadell– a través dels quals ens arriben els diversos punts de vista dels diferents personatges, Rostoll cremat esdevé una faula poètica, divertida i àcida per ser explicada “a la voreta de sa mar, amb es peus damunt s’arena” i menjant-se un polo, si “ha vengut es polero”; asseguts damunt l’enorme bala de palla que presideix l’espai escènic convivint amb para-sols i tovalloles, o estirats a la gandula a s’horabaixa, xerrant i parant la fresca.