L'encert és l'escolta. Quan tres universos fèrtils creatius es troben han de trobar la manera de fluir els uns dels altres, buscant un equilibri perquè tothom se senti satisfet d'habitar aquella peça, que tothom reconegui el seu bategar personal i com contrasta o afegeix capes d'emoció un treball amb l'altre. La fusió de Frederic Amat + La Veronal + CaboSanroque ha de donar un resultat més gran que símplement la suma de tots tres àmbits. En aquest cas, l'excusa són unes RRR que vibren. Podrien haver estat unes SSS que patinaven o una encadenació d'oclusives (B, D, G, P, T, K) que retronessin acompassades per la percussió d'un tambor de rentadora. La qüestió és crear, però sobretot, escoltar-se.
Veure actuar Frederic Amat és preciós. Pel que dibuixa en el seu rotlle de paper circulant. Però també perquè disfruta com un nen durant la creació. Les llàgrimes de sang de les escales del Teatre Lliure (obra seva) contrasten amb aquests cops de ràbia, d'intuïció, d'impulsos que van tacant el plafó que es reprodueix al linòleum blanc de l'escenari. Ja el vam veure pintar la paret de l'Amfiteatre Grec a l'espectacle d'inauguració del Grec Festival amb els Baró d'Evel A tocar!
CaboSanRoque són aquell parell de músics que sempre acompanyen l'escena i que no deixen de provar sonoritats a partir de conjugar tecnologia amb elements orgànics (com el tambor de la rentadora o les escultures de metall que percuten notes quan el martell les pica). S'hi afegeixen les guitarres i els orgues electrònics en directe que fan loop engrandint la frase musical programada. La seva experimentació viatja de la instal·lació No em va fer Joan Brossa o Dimonis a un joc de dramawalker (Audioguia per a supermercats en temps de pandèmia) i, evidentment actuacions al costat de monstres com Carles Santos (Maquinofòbia pianolera) o Rocío Molina (Impulso).
Potser el treball de La Veronal és el que espera més a esclatar. Abans de ballar amb els loops de CaboSanRoque i les taques que van apoderant-se del llenç d'Amat, el ballarí Jon López es limita a passejar per l'escena; a donar presencialitat i un moviment que dóna tridimensionalitat a l'obra plàstica. En un solo costa més trobar els forats de cuc per anar enroscant l coreografia, com assaja sempre Marcos Morau. Al treball de sumar l'onada de la música, i la pintura hi contrasta la intervenció que trenca, que no balla, que saboteja l'art. El mèrit és descobrir que també hi ha poesia en aquells moments en què cal trencar amb croquis i banderes, o en què els pals a les rodes fan impossible continuar l'experimentació.
