Vaig conèixer CaboSanRoque com a grup de música que acompanyava el so particular d'una rentadora tunnejada. De sempre, els seus treballs porten molta bibliografia al darrere però en comptades ocasions hi sonen veus (són excepcions Joan Brossa en a No em va fer Joan Brossa, per exemple, o l'actriu Mònica López a Bestiari). Més estrany encara és semtr la seva veu. Però la Covid-19 ho regira tot i fins i tot també la trajectòria coherent i quasi ermitana dels CaboSanRoque.
Ara s'han atrevit a baixar al supermercat (els feia més de comerç de proximitat, ja em disculparan) guarnits amb les mascaretes prescriptives i dedicar-se a trobar les ombres de les maldats, com si fossin els dimonis que documentava Jacint Verdaguer (Dimonis) en les etiquetes de Don Simón. La seva recerca sempre ha decantat per la investigació sonora que basteixi universos per sí sola. Com quan van treballar amb Carles Santos (Maquinofòbia pianolera) amb un orgue mastodòntic o amb el difícil equilibri coreogràfic flamenc de Rocío Molina (Impulso). Ara, en canvi, han optat per la comunicació més directa (tot i que sempre farcit de sons i personatges que posen so a les bandes sonores; no se'n poden estar, trapelles). S'han passat a la novel·la negra més efectiva, sense gaire matisos. En tot cas, esquitxant referències bibliogràfiques com si fossin detalls barrocs i romàntics, però que descriu bé el món de lectura calmada a la butaca amb manta i llum de peu dels seus creadors, en què els imagino... L'experiència d'audiowall és similar a la que van parir al FITT, Que se la mengin els coloms. En aquella ocasió, la Covid també hi ressonava evident pero perseguia una trama melodramàtica tot passejant per un espai concret, el famós balcó del Mediterrani.
CaboSanRoque es distingeix per la seva capacitat de traslladar a so les emocions que donen els versos. Procuren furgar per allà on no s'ha transitat gaire i fer-hi la seva proposta sonora. Amb Joan Brossa tenien tota la seva poesia visual per a explotar, però ells van preferir resseguir la veu del Brossa narrador (tampoc la del seu teatre, massa poc revisitat en relació al global del seu repertori) per a la instal·lació sonora que van traslladar al Temporada Alta i posteriorment al TNC. En aquesta Audioguia hi ha un joc molt pueril que provoca estranyes en les cues del súper perquè seguir les instruccions comporta desordenar el transitar per dins de la botiga. O aturar-se a agafar coses i tornar-les a deixar. O a observar el tall de la peixatera. I, sovint, mirar de cua d'ull el qui es creua en el passadís, com si fos el sospitós que descriu l'àudio.
El joc agafa la seva potència quan relaciona els tipus de nassos i boques (ara tapades per la mascareta) amb la tipologia de caràcters. Com que ara tothom se les cobreix, es fan inútils tots aquests estudis paranoics i es podrien cremar tots en una foguera catàrtica, entre els congelats i els polvorons. Dos dies després d'haver viscut l'experiència, he volgut recuperar l'àudio que s'havia baixat al mòbil. Impossible; s'ha fos. Com el senyor misteriós del carro carregat de paper de vàter i bosses d'escombraria que la policia detindrà més tard i descobrirà el veritable crim.
...El cèrvol del vi El Coto amb la seva mirada altiva deuria sentir alguns dels sorolls que delataven feina de carnisser però, sabent-se lluny d'aquell casalot abandonat seguiria bevent del toll que, potser més tard, aniria agafant el color del vi tinto de Rioja de la botella.
Imaginar quan hi ha mitja vida amagada sota d'una mascareta és màgic. Riure's de les incomoditats, també. Tal nas, tal trobaràs. Quin olfacte el de CaboSanRoque que han sabut afinar i donar nous valors al món quotidià (els efectes de la mascareta, que algun dia haurà de ser caduc.
