“De qui menja n’ha sortit menjar, i del forçut n’ha sortit dolçor”. Aquí teniu l’endevinalla que el Samsó de la Bíblia -aquest esser de força descomunal que l’Antic Testament situa en la categoria dels líders encarregats de conquerir la Terra Promesa coneguts com a Jutges d’Israel- , planteja als convidats el dia de la seva boda. I si sou d’aquelles persones que tenen una Bíblia a la tauleta de nit perquè us agrada anar a dormir en bona harmonia amb déu, segur que ja sabeu la resposta a l’endevinalla. Però ara, la sabran també sense necessitat de recórrer a l’Antic Testament tots els espectadors del nou espectacle de Brett Bailey, que ha passat pel Grec pocs dies després de la seva presentació al festival d’Avinyó.
Bailey – un creador escènic suda-africà essencial del qual fins ara només coneixíem a casa nostra el seu “Macbeth” situat al Congo i vist al Temporada Alta- i Shane Cooper – que signa un brillant apartat musical en el qual conviuen sons electrònics, referències jazzístiques i arrels africanes- , se’n serveixen constantment de l’endevinalla, per tal de recordar-nos l’essència del seu contradictori i sovint ben enfurismat heroi . I per si de cas no teniu una Bíblia a mà, no heu vist el cèlebre Peplum que Cecil B. De Mille li va dedicar al tema, i no heu tingut mai ocasió de gaudir de la partitura que Saint-Saëns va composar per a l’òpera “Samson et Dalila”, i que aquí dona lloc a un dels moments més potents del muntatge, us aclariré el misteri. Tan fort és Samsó, que amb l’únic ajut de les seves mans, mata un dia un lleó. Temps després, el musculat jutge passa per l’indret en el qual va acabar amb el gran felí. I comprova que entre els ossos de la bèstia, s’ha format un rusc ple d’abelles que produeixen dolça mel. De qui menja- el lleó-, n’ha sortit doncs menjar, i del forçut, n’ha sortit la dolçor de la mel.
Però com ens recorda Bailey, aquesta dolçor es pot transformar ràpidament en fel , quan el teu país està ocupat per un enemic que , encara que et faci per moments bona cara, et té sotmès per la força, i no dubtaria en acabar amb tu a la primera oportunitat que se li presentés. El Samsó de La Bíblia viu a una Israel ocupada militarment pels filisteus. I malgrat estar destinat a complir una funció alliberadora, i malgrat despertar el rebuig dels seus amb la seva decisió, decideix casar-se amb una filistea, i crear vincles amistosos amb la seva nova família política. Que Samsó acabi perdent la cabellera de la qual prové la seva força i perdent també els ulls, tancat a una presó de Gaza ( i no cal ni dir les connotacions que aquest nom presenta també en l’actualitat), ja dona bona idea del mal resultat que va tenir aquell intent de convivència.
Explica Bailey que els mites l’han interesant des dels dies de la infància; una infància molt marcada per les facultats com a mèdium que demostrava posseir la seva avia paterna. Quan tens una iaia com la de Bailey, o com la de la llegendària coreògrafa Germaine Acogny que presenta també espectacle al Grec ( “À un endroit du debut” ) , t’has d’acostumar a que es posi com si res a interpretar els teus somnis, i fins i tot els hi busqui connexions amb figures mitològiques amb arrels ancestrals. No és estrany que després, Bailey es dediqués a llegir amb ganes autors com ara Carl Jung o Josep Campbell. I que de la mitologia en general, passés més tard als mites clàssics presents a la tragèdia grega, dedicant-li un espectacle a Medea , i situant-la en un context colonial: curiosament, el mateix personatge que s’escola també a la proposta de Acogny. El cas és que , amb el temps, Bailey es va plantejar que , de la mateixa manera que de les tragèdies gregues n’estan sortint constantment adaptacions que demostren fins a quin punt resulten extrapolables a la nostra realitat actual , de La Bíblia en podien sortir també històries que presentessin les mateixes característiques. I es va fixar especialment en el forçut que, per tal d’acabar amb aquell enemic amb el qual havia confraternitzat, acaba auto immolant-se , enderrocant amb els seus braços les dues immenses columnes sobre les quals se sustenta el gran temple dins del qual es troben les màximes autoritats filistees . Dues columnes que , a l’espectacle de Bailey, i gràcies a les imaginatives projeccions videogràfiques dissenyades per Kirsti Cumming, agafen metafòricament la inequívoca forma d’aquelles Torres Bessones que el terrorisme va fer caure ara fa ja gairebé vint anys.
I és que evidentment, el Samsó de Bailey no es mou ja per les terres d’Israel que va trepitjar el seu avantpassat, encara que sigui inevitable pensar en els territoris ocupats que ara mateix trobem pel mateix indret. De fet , el creador de l’espectacle assegura que l’espai gairebé oníric ( un cop més, es nota aquí la petjada de la iaia) creat mitjançant les projeccions, els rituals xamànics que precedeixen a les accions, la dansa brutal i frenètica a la qual es lliura Elvis Sibeko ( ell mateix, un “sangoma”, un sanador i vident) i l’arrauxat vestuari , a banda de fer-lo pensar en les primaveres àrabs, es troba especialment connectat amb aquella frontera que separa les dues amèriques de forma ben profunda. Però alhora, Bailey eludeix tota forma de localització concreta . I eludeix també emetre judicis sobre el jutge Samsó, les accions del qual poden resultar sovint extremes, i poden tenir conseqüències tremendament violentes . Però poden alhora ser enteses, des de la perspectiva de la ràbia i el dolor que implica ser el representant d’un poble sotmès de forma constant a la humiliació i l’opressió. Com diu també Bailey, la història de Samsó és també una història de pèrdues constants: pèrdues d’aquelles que fan que la mel es transformi en fel. I Bailey les il·lustra accentuant - com ja ha quedat apuntat abans- el caràcter de cerimònia ritual del conjunt : el creador reconeix que aquests elements , juguen ara mateix en el seu treball un paper com a impuls referencial més decisiu que els mateixos referents teatrals. Toi i que ,alhora, la seva proposta - plena d’una imaginaria tan colorista com tenebrosa - en té també alguna cosa d’aquella mena de narracions orals transmeses de generació en generació que formen part dels orígens de tota civilització en general, i de la cultura africana en particular: el xaman que gairebé entra en èxtasi quan posa en marxa els seus poders, pot esdevenir tot seguit el narrador que li explica a la seva comunitat aquella història atemporal que s’acobla a qualsevol circumstància i li escau a qualsevol figura mítica . De vegades, la vinculació que Bailey sent amb el ritual, no li arriba al partícip de la cerimònia ( és a dir, a l’espectador) amb la mateixa intensitat que sembla sentir el creador. De vegades, la destructora dansa de Samsó, pot fer-se malgrat la seva rotunditat un xic reiterativa. I de vegades, l’abrupta distància marcada pels actes del forçut indignat- no exempts de poder provocar-te alhora certa indignació-, pot crear certa perplexitat. Però el conjunt desprèn una primària intensitat que, paradoxalment, acaba formant també un acurat tàndem amb les imatges posseïdes d’una certament brillant ingenuïtat: una ingenuïtat pròpia del conte (salvatge)explicat a la vora del foc, i convertit en paràbola d’aquella fam (salvatge) de colonitzar que perviu des dels temps bíblics i ens segueix acompanyant.
