Samsó. Brett Bailey

Teatre

informació obra


Sinopsi:

Instal·lacions, performances, muntatges teatrals, òperes, musicals... Les creacions, sempre aplaudides, del creador sud-africà Brett Bailey prenen moltes formes, però sovint, com ha passat en muntatges com Orfeus o l’òpera Macbeth que va dur al Temporada Alta el 2014, s’inspiren en grans mites coneguts de tothom que ell omple de referents africans o que, directament, situa en l’escenari de les lluites ètniques i tribals de països com el Congo. Ara, pren com a punt de partida un mite bíblic, la història d’un Samsó que ell transporta a un món del nostre temps en el qual el capitalisme adopta la cara més salvatge, homes i dones es veuen obligats a buscar refugi en altres països i la xenofòbia i la violència són la norma. En aquest món (distopia o reflex de la més estricta realitat?) les injustícies són terreny adobat per als actes de terror, potser comesos per homes i dones despietats o potser només per uns éssers marginats i alienats sense res a perdre... Un d’aquests homes, un jove que lluita contra la injustícia i l’opressió, canalitza la ira general i sotmet la població al terror. És Samsó un heroi o una arma carregada? Però quan la xifra de morts creixi sense parar, apareixerà Dalila, una agent enemiga ambivalent que castrarà ritualment Samsó i el posarà en mans de les autoritats. El tracte brutal que rebrà durant la detenció l’esperonarà a dur a terme un últim gran acte de devastació suïcida...

El muntatge pren la forma d’una gran producció de teatre musical amb una banda sonora electrònica en directe composta per un dels grans de la música de la Sud-àfrica actual, Shane Cooper, i amb moments d’òpera, interpretacions de cant coral i una escenografia en la qual les imatges de vídeo tenen un paper destacat. L’espectacle arriba al Grec directament des del Festival d’Avinyó, úniques cites europees on es podrà veure enguany.

Ha imaginat aquesta transposició del Samsó bíblic a un món actual però distòpic Brett Bailey, un dramaturg, dissenyador, director i autor d’instal·lacions i performances que dirigeix la companyia Third World Bunfight. És autor d’un seguit de creacions iconoclastes en les quals analitza les dinàmiques del món postcolonial, entre les quals Big Dada, Ipi Zombi?, Imumbo Jumbo, Orfeus, la radical posada en escena del Macbeth de Verdi o la instal·lació performativa Exhibit B.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Samsó. Brett Bailey

21/07/2021

Espectacle de l'alliberament

per Jordi Bordes

La teologia de l'alliberament de finals del segle XX, a l'Amèrica Llatina, pretenia rellegir la Bíblia amb els ulls dels indígenes. Per això, en comptes d'aplaudir els colonitzadors com Hernán Cortés (de qui Sílvia Ferrando ha fet una peça aquest Grec: Hernán Cortés se escribe con ñ) als temples es glorifica les actituds humanes de la població colonitzada. Els assassinats pel colonialisme són màrtirs cristians, vistos des de la Teologia de l'alliberament, que tant qüestiona el Vaticà més integrista. El dramaturg i director sud-africà Brett Bailey planteja un projecte similar; en podríem dir Espectacle de l'alliberament: Rellegir mites cristians amb les ulleres dels colonitzats. I ho basteix amb una estètica que remunti a l’actualitat. La proposta de Samsó ho conjuga tot, i ho fa amb una música electrònica que incorpora cançons enganxifoses entre pop i espiritual tipus Sister Act, a partir d’uns éssers desconfiats farsescos, que representen l’opulència. De fons, un audiovisual amb il·lustracions tan senzilles com eficaces.

Diu l’Antic Testament que Samsó va ser empresonat després de tallar-li els cabells que li atorgaven una gran força. Durant els mesos de captiveri li van tornar a créixer, i llavors va ensorrar el temple amb la seva força recuperada. Bailey transforma les columnes en les Torres Bessones de Manhattan. No sembla una comparació massa oportuna. Perquè una cosa és denunciar el domini del Primer Món i l'altra justificar la violència arbitrària. Per a alliberar la humanitat no valen les amenaces, ni les pors. Sí que funciona els moments del predicador al púlpit que fa de narrador o els instants d'ofrena (exposant-ho al prosceni, com en altres peces com ara Los niños de Morelia, de La Jarra Azul).

El colonialisme plana sense gaire convicció, només (en tot cas) com una de les dèries dels filisteus (enemics de Samsó). La sensació és estranya, d’un vaixell que va a batzegades,amb moments en blanc i altres d’una potència reveladora. Com a Dear Winnie, el públic barceloní continua fred a la proposta que convida a sumar-s’hi. La platea hauria de vibrar, i amb prou feines tremola.