Si se’m permet l’autocita, començaré remetent-me a la
meva “recomanacció” del 21 d’abril (http://recomana.cat/RECACCIONSA.ASP?ACCIO=150).
L’acabava dient que Sapiens Zoo “és
un espectacle que potser algú pot trobar extravagant, però que conté múltiples
lectures i ni una gota de banalitat”.
No me’n desdic: de lectures en té moltes. Possiblement,
tantes com espectadors, amb els respectius bagatges i estats d’ànim. És també cert
que Sapiens Zoo no conté ni una gota
de banalitat –que no vol dir exactament que tot el que conté aquest espectacle sigui
substància. Pel que fa a la possible extravagància formal, no crec que l’espectador
d’una certa edat o amb un cert recorregut hi pugui trobar més dosis d’extravagància
(o heterodòxia) que les dels happenings i performances dels 60 i 70 del segle
passat o, més ençà, de les propostes de La Fura dels Baus. En l’aspecte formal,
la diferència més notable amb aquests referents potser seria que a Sapiens Zoo el públic no hi té una participació
física directa.
En aquella mateixa “recomanacció” del 21 d’abril, els
traslladava una afirmació de Quim Giron, artista i director d’aquesta aventura:
“és un espectacle dens, fosc, en alguns moments dramàtic”.
Que sigui dramàtic (o que contingui drama) no ho tinc
tan clar, però, certament, és dens i és fosc. És dens per l’acumulació d’accions
simultànies (no sempre interessants en elles mateixes, però que, juntes i/o
acumulades, acaben produint una certa sensació de densitat –i, molt sovint, de caos).
És fosc en el sentit lumínic (per bé que l’escassa il·luminació hi vol crear
climes, sovint no deixa endevinar què passa en escena), i també és fosc en el
sentit conceptual (pretén mostrar zones fosques de la personalitat humana).
Però és, també, fosc en el sentit de la recepció per
part de l’espectador. No parlo en nom de ningú: parlo només de la recepció d’un
espectador, el que firma aquest article. Sapiens
Zoo em va semblar fosc perquè, enllà de les alliberades gestualitat i
corporalitat dels artistes, a l’espectacle no hi vaig saber descobrir cap llum que
em remetés a zones fosques o animalesques de la personalitat humana. Podria ser
que jo no connectés prou amb el que veia a l’escenari, però el cert és que tampoc
m’hi va ajudar gaire un espai sonor implacable, abassegador i no sé si gaire
homogeni amb els objectius del projecte.
Sapiens Zoo és un ambiciós treball de creació escènica. No té res
a veure amb propostes de mera exhibició de tècniques circenses. Per això mateix,
penso que els equilibris acrobàtics, la manipulació de fuets i destrals, el
trapezi fix, el giny escenotècnic usat per a la suspensió capil·lar i les
interessants variacions terrestres que la companyia ha trobat per a aquest
exercici, haurien d’estar al servei d’alguna cosa més que d’una successió d’accions
que potser caldria domesticar i endreçar dramatúrgicament abans d’exhibir-les
en aquest zoo. Esclar que potser llavors estaríem parlant d’un altre projecte
escènic, perquè, com em deia fa uns dies el mateix Quim Giron, Sapiens Zoo no vol seguir un fil
argumental; l’energia que els artistes alliberen en escena no pretén exposar
conceptes ni explicar res de concret, sinó suggerir emocions, evocar rastres.
Amb aquests paràmetres, no estaríem gaire lluny del
happening, de la performance, d’algunes furades.
Si aquesta és l’opció, aquests són també els resultats. Almenys, els que jo he pogut
o sabut percebre.
Darrere Sapiens
Zoo hi ha molts mesos d’investigació, assaig i muntatge. El meu profund
respecte i la meva sincera admiració per a una companyia que no plany esforços per
arriscar-se en els misteris dels llenguatges de la creació escènica contemporània.
Al seu favor hi té l’aval d’encerts anteriors com Indomador (2013), Chicken leg
(2014), Sifonòfor (2015) i Tauromàquina (2015). Que no els faltin l’alè
i l’energia.
