Sapiens Zoo

Circ

informació obra


Intèrprets:
Ingrid Esperanza, Leire Mesa, Benet Jofre, Joana Serra, DJ Marcelle-Another Nice Mess
Dramatúrgia:
Alba Sarraute
Direcció:
Quim Girón, Roberto Magro, Saara Turunen
Producció:
Animal Religion, Mercat de les Flors
Autoria:
Roberto Magro, Saara Turunen
Sinopsi:

En moviment constant i suspesos en el planeta Terra, un col·lectiu d’artistes exòtics s’inspiren en el misteri de la natura per descodificar seva evolució. Allunyant-se de les influències de la gran civilització, han desenvolupat les qualitats físiques per representar una constel·lació de circ contemporani. Cerimònies, rituals, jerarquies i tradicions que realcen els codis de la vida grotesca humanoïde del segle XXI.

Un aparador d’acrobàcies i equilibris a ritme de música clàssica i electrònica.

Crítica: Sapiens Zoo

29/04/2016

Un circ amb missatge

per Marcel Barrera

La nova creació d’Animal Religion és una proposta arriscada, valenta i molt ambiciosa de Quim Girón. L’espectacle és un entramat d’imatges futuristes i ancestrals que busquen el permanent contrast entre el primitivisme i la postmodernitat. En l’espectacle es perfilen passatges molt aconseguits, com el d’Ingrid Esperanza (suspensió capil·lar) o el del mateix Quim Girón (acrobàcies), però per moments també es perd en una certa vaguetat.

L’espectacle comença amb el que podria ser la creació de la humanitat, amb els cossos nus dels artistes i amb una reproducció del pèndol de Foucault que dibuixa sobre l’escenari l’òrbita de la Terra. Després, tot es desferma. Els artistes estan permanentment inquiets enmig d’un caliu futurista i molt fosc que podria veure’s com una versió light del Cirque Archaos, però enlloc de rock’n roll retrona la música electrònica de la reconeguda DJ Marcelle.

La funció acaba amb l’apocalipsi, representat per una tempesta de metres i metres de cintes de video que ocupa tot l’escenari, en un dels moments més brillants. L’home nu del començament s’ha convertit en el monstre que ha pervertit els valors i els orígens. Girón tira de cintes de video i plàstics en un espectacle que busca les avantguardes estètiques i el contrast entre els cossos humans i els elements sintètics. Sorprenen la duresa dels exercicis, la rudesa en general i el poc ús dels recursos que hi ha a escena, com el mirall o el trapezi. L’espectacle és tan maquinal i fosc, tan desconcertant i indefinit per moments, que costa que arribi a l’espectador.

Quim Girón ha obert el focus i després d’anys treballant el llenguatge de l’animalitat (Indomador, Chicken Legz), sembla que en aquesta ocasió -sense deixar del tot aquesta línia- ens vol parlar més del control social. En aquest sentit és un espectacle interessant que obre la porta a infinitat de reflexions sobre la societat, la creació artística i l’existència humana.  

El muntatge també desconcerta per la música electrònica a tot volum, que a alguns els pot resultar eixordadora. Aquesta banda sonora pot provocar certa angoixa però enllaça perfectament amb l’estètica de la creació. En acabar, a l’espectador li cal un temps de digestió per fer lloc al missatge.