L'Esbart Sant Martí està d'aniversari. Volien crear una coreografia nova traslladant, com ja fan des del 1992, la dansa tradicional a un escenari més contemporani, en què, al seu gaudi pel ball, hi sumen capes com el vestuari, la interpretació, el cant o el disseny de llums. Davant la dificultat de poder crear de nou, mantenint les normes sanitàries, la companyia ha decidit fer un delicat i instructiu patchwork de les seves creacions, des del 1992 fins a l'actualitat. Un àlbum que permet constatar l'evolució en aquest treball d'incorporar la dansa tradicional al món d'avui o, al revés, de deixar que el món d'avui, respiri amb la base de la dansa tradicional. Una pandèmia no pot aturar l'entusiasme del cos de ball, en contínua transformació durant les darreres tres dècades.
La Fira Mediterrània o altres festivals d'arrel com l'ÉsDansa de Les Preses o el Dansàneu proven d'integrar amb facilitat dos món que, fins fa massa poc, han estat d'esquena. És una practica prou habitual en nom de coreògrafs d'abast internacional com Sidi Larbi Cherkauoi (4D, Fractus V), Akram Khan (Xenos) o Hofesh Shecter (Barbarians). Al País Basc, la companyia professional Kukai Dantza s'atreveix a encarregar coreografies a artistes com Cesc Gelabert (Gelajuziak), Brodas (Topa), Marcos Morau (Oskara) o Sharon Fridman (Erritu) per poder integrar millor els elements rurals (que encara són habituals al camp), a l'escena dansística contemporània. El cas de l'Esbart Sant Martí beu en el camí de l'amateurisme. Que si no permet mantenir la intensitat i l'equilibri dels ballarins professionals, sí que exploten el seu gust pel ball i per compartir llargues estones d'assaig amb veïns del barri, un xarxa invisible que aporta un caliu imprescindible per a mantenir l'essència del ball i de la cultura més pròxima. No per humil és menys important perquè suposa la base i l'experiència per poder disfrutar de la dansa, sigui ballant o veient com es balla.
El quadre de Segell Sant Martí evoca un orgull evident de pertinença. I amb els fragments escollits de les vuit peces es va veient com d'una dansa marina i vestuari senzill, es va passant a un disseny de faldilles pantalons amb molta volada, una combinació de colors terrossos, vermells, blaus i verds que aporten una preciosa pàtina de colors en moviment alhora que traslladen al món mític d'El Comte Arnau, per exemple. La festa esclata amb els darrers treballs, ja vinculant danses més enllà de la folklòrica catalana amb jotes (recoden l'A vore?, un altre exemple d'apropar pols), rumbes o un tango estil·litzat. I amb els "Hola " que els voluntaris olímpics saludaven a tot el món en l'espectacle d'inauguració dels Jocs, el 1992, a Barcelona. Sens dubte, aquell esclat de cosmopolitisme va fer brasa en l'interior de l'Esbart Sant Martí. Amb un Toc d'inici electritzant (arrenca amb un ball de bastons enèrgic i festiu) s'accedeix a les tonades de l'Amagada primavera de Txarango. Amb anterioritat, s'havien anat colant acordions diatònics o la veu inconfusible de Mirna Vilasís amb la guitarra de Xavi Múrcia (Tralla).
La força de l'Esbart Sant Martí, el seu segell, no s'arronsa tampoc davant d'una pandèmia: es mostra sense mascareta, somrient i mantenint la verticalitat en unes coreografies que, a més de ser espectaculars a l'escena deu suposar tot un exercici de fregolisme entre caixes per anar canviant el vestuari ràpidament entre els 21 membres del cos de ball.
