Shirley Valentine

informació obra



Adaptació:
Ferran Toutain
Direcció:
Miquel Gorriz
Intèrprets:
Mercè Aránega
Il·luminació:
Jaume Ventura
Escenografia:
Jon Berrondo
Vestuari:
César Olivar
Composició musical:
Miquel Gorriz
Ajudantia de direcció:
Anna Maria Ricart
Producció:
Focus, Mola Produccions
Autoria:
Joel Joan, Hèctor Claramunt
Sinopsi:

La Shirley és una mestressa de casa de Liverpool que té una relació rutinària amb el seu marit i dos fills que ja han marxat de casa. Un dia, una amiga li fa un regal sorprenent: un bitllet d’avió per marxar, totes dues, quinze dies de vacances a Grècia. La proposta trasbalsa la Shirley, que es pregunta què se n’ha fet d’aquella noia que tenia tants somnis i com és que s’ha convertit en una dona de mitjana edat que beu vi blanc mentre prepara un ou ferrat amb patates fregides pel seu marit.

Shirley Valentine és un monòleg còmic que ens parla de la possibilitat de canvi i del coratge de viure. I ho fa d’una manera tan vital, tendra i divertida alhora que no podem fer res més que deixar-nos arrossegar per la força de la seva protagonista.

Crítica: Shirley Valentine

18/09/2018

Una història antiga que és la de moltes mares, encara

per Jordi Bordes

Mercè Arànega és la nova Shirley Valentine. Reviu un personatge que molts espectadors encara recorden en la pell d’Amparo Moreno, fa una dècada. Certament, el personatge ha envellit però segueix sent prou real en les cuines de moltes cases. Aquesta Shirley és una dona avorrida d’una convivència quasi inexistent amb el seu marit i uns fills que s’han emancipat i no li demostren gens d’estima. Aquesta Shirley no sap refusar el viatge pagat per anar amb la seva amiga a Grècia. Pot ser una escapada que la faci reviure la seva època d’alliberada, de dona independent que pot oblidar-se de les obligacions i respirar la vida i enamorar-s’hi.

La posada en escena té un cert toc simbòlic perquè viatja del quadre pla (la paret de la cuina a qui s’hi adreça té pintats tots els mobles i estris de cuina) a la tridimensionalitat màgica amb una platja que es converteix en una postal paradisíaca, una roca (a la que s’hi adreça sense tanta pesantor) i una tauleta de terrasseta per prendre’s un vinet. De fet, a mesura que avança l’obra, la nova Valentine comença a adreçar-se obertament al públic, demostrant que ha reviscolat de la inèrcia que l’atenallava en la primera escena. L’obra sap aprofitar les picades d’ullet cíniques a la quotidianeïtat de mare ensopida, qie tothom pot reconeìxer sigun de la mare o de l'àvia. Cada escena dóna un pas més al seu nou alliberament. Del cinisme salta a la mordacitat; de la desesperació, al desig de controlar què vol fer amb la seva vida, sense els traumes de sentir-se enganyada per ningú. Ella és al centre del seu paradís. Final d’esperança sense fissures. Arànega hipnotitza amb un nou monòleg que noté la duresa de Neus Català. Un cel de plom.

Trivial