La Shirley és una mestressa de casa de Liverpool que té una relació rutinària amb el seu marit i dos fills que ja han marxat de casa. Un dia, una amiga li fa un regal sorprenent: un bitllet d’avió per marxar, totes dues, quinze dies de vacances a Grècia. La proposta trasbalsa la Shirley, que es pregunta què se n’ha fet d’aquella noia que tenia tants somnis i com és que s’ha convertit en una dona de mitjana edat que beu vi blanc mentre prepara un ou ferrat amb patates fregides pel seu marit.
Shirley Valentine és un monòleg còmic que ens parla de la possibilitat de canvi i del coratge de viure. I ho fa d’una manera tan vital, tendra i divertida alhora que no podem fer res més que deixar-nos arrossegar per la força de la seva protagonista.
Si no coneixeu la Shirley Valentine, l’heu de conèixer; i si ja la coneixeu en la seva versió cinematogràfica o qualsevol altre versió teatral, aneu a retrobar-la. Perquè la Shirley és una dona encantadora, amable, optimista i valenta amb qui val la pena asseure’s una estona. Va néixer de la mà de Willy Russell (Educant a Rita, 1980; Germans de sang, 1983) el 1986. Neix com a una madura mestressa de casa, mare de dos fills i amb el cognom del seu marit, tal com mana la tradició anglosaxona. Al llarg de l’obra, la Shirley buscarà la manera de recuperar el seu nom propi. Que no és altra cosa que desempallegar-se de totes aquelles etiquetes de mare i esposa amb les que, sense renegar-ne especialment, li costa conviure. Potser els més joves vegin el personatge com aquella tieta divertida que se’n va anar de casa. És això. Però és també la dona que, sense ser explícitament feminista -o no pas més que la Nora d’Ibsen- trenca el seu sostre de vidre per reconstruir-se a la seva pròpia imatge i semblança. Aquesta metamorfosi o renaixement és encara avui un somni per a moltes persones (homes i dones). És cert que el pas del temps ha envellit el llenguatge del text, sobretot en allò que toca l’argot. Aquí hi juga un bon paper la traducció de Joan Sellent (la mateixa que va estrenar Amparo Moreno a la Villarroel dirigida per Maria Rosa Sardà el 1996) i també l’esporgada que n’ha fet per a la seva posada en escena Miquel Gorriz. L’encertada visió del director juga amb el tòpics amb la mateixa ironia que gasta la Shirley amb ella mateixa. Una ironia que funciona també a nivell escenogràfic: Jon Berrondo parteix d’estampes pintoresques -casposes per a alguns, vintage per a uns altres- per fer-ne un interessant desenvolupament escènic; diguem-ne que, com la protagonista, se surten del marc assignat. Ara al Goya, la Shirley té un altre aspecte: és el d’una esplèndida Mercè Arànega que funciona tant en el registre còmic com en el dramàtic, és més, diria que camina amb la seguretat que dona l’experiència i amb la seva gràcia natural per l’invisible fil que els separa. Una paret o una roca són durs interlocutors; adobada en aquesta pràctica, la Shirley Arànega es dirigeix al públic confortada de sentir el seu alè i ens regala un personatge per recordar. Però no un més de la llarga llista d’excel·lents interpretacions de l’actriu, sinó el personatge llargament acaronat des que, massa jove encara per interpretar-lo, el va conèixer en un escenari argentí. Shirley Valentine ha esdevingut ja un arquetip del teatre contemporani, una obra que cal conèixer, però potser el millor d’aquesta posada en escena és que defuig els tòpics, o millor dit, els concentra tant que fan riure: fixin-se en el vestit de César Olivar de la primera part. Miquel Gorriz l’encerta de ple de nou -com va fer amb Art el 2016 i El metge de Lampedusa 2017- ara amb una comèdia gens frívola.