Shirley Valentine

Teatre

informació obra


Adaptació:
Ferran Toutain
Direcció:
Miquel Gorriz
Intèrprets:
Mercè Aránega
Il·luminació:
Jaume Ventura
Escenografia:
Jon Berrondo
Vestuari:
César Olivar
Composició musical:
Miquel Gorriz
Ajudantia de direcció:
Anna Maria Ricart
Producció:
Focus, Mola Produccions
Autoria:
Joel Joan, Hèctor Claramunt
Sinopsi:

La Shirley és una mestressa de casa de Liverpool que té una relació rutinària amb el seu marit i dos fills que ja han marxat de casa. Un dia, una amiga li fa un regal sorprenent: un bitllet d’avió per marxar, totes dues, quinze dies de vacances a Grècia. La proposta trasbalsa la Shirley, que es pregunta què se n’ha fet d’aquella noia que tenia tants somnis i com és que s’ha convertit en una dona de mitjana edat que beu vi blanc mentre prepara un ou ferrat amb patates fregides pel seu marit.

Shirley Valentine és un monòleg còmic que ens parla de la possibilitat de canvi i del coratge de viure. I ho fa d’una manera tan vital, tendra i divertida alhora que no podem fer res més que deixar-nos arrossegar per la força de la seva protagonista.

Crítica: Shirley Valentine

25/09/2018

A la cuina de l'estupenda Mercè Aránega s'acumulen les frustracions però encara hi ha lloc per les esperances de canvi

per Ramon Oliver

No és cap casualitat que la primera obra de Willy Russell a nivell professional ( i el seu primer gran èxit; l’espectacle va néixer per ser representat uns pocs dies i va acabar viatjant cap a Londres i passant-se gairebé un any sencer a la seva cartellera) fos un musical titulat “John, Paul, George, Ringo... and Bert”. Russell és tant liverpoolià com els Fabulous Four. O potser més i tot: mentre els camins vitals  de The Beatles van agafar destinacions internacionals , ell, malgrat haver assolit un èxit també ben internacional , no s’ha mogut mai de la seva estimada Liverpool. I mai ha deixat de convertir-la en escenari d’un teatre centrat també sempre en personatges d’extracció popular; classe obrera en totes les seves variants ,  retratada amb notable agudesa i sensibilitat per un autor que sap com omplir d’acurats apunts sociològics les seves obres  sense permetre que perdin mai aquest tarannà popular, i sense caure mai tampoc en la banalitat .  Russell coneix molt bé els ressorts d’aquest teatre popular que ve a connectar  per complert amb les inquietuds quotidianes de l’espectador o l’espectadora que seu a la sala.  Tan bé els coneix, que els utilitza amb la mateixa eficàcia i amb el mateix talent independentment del gènere en el qual es mogui. Aquí tenim el cas d’aquell notable melodrama musical – Russell és també compositor i lletrista- titulat “Germans de sang” i ben conegut  a casa nostra que es va escolar al West End dels anys  80 dominats per les superproduccions musicals èpiques  amb grans aparells escenogràfics ( ja sabeu del que us parlo; fantasmes de l’opera, miserables construint enormes barricades, helicòpters volant pel cel d’un Saigon en guerra...)  i servint-se de la intimitat i de la tragèdia proletària, es va passar 24 anys omplint el teatre.

Però quan es tracta de fer comèdia, Russell resulta igual de brillant. I com a mostra només cal recordar “Educant a Rita”, la seva particular reinvenció de “Pigmalió” plena d’apunts personals, perquè la seva protagonista a la recerca d’una educació té el mateix ofici de perruquera al qual es va dedicar alhora Russell quan encara no podia viure del seu teatre. I utilitzant un llenguatge actual, es podria dir que el camí que segueix la Rita tot servint-se de la cultura per sortir dels seus forats negres, és un camí d’apoderament que presenta evidents paral·lelismes amb els que seguirà la Shirley d’aquesta altra excel·lent obra amb format de monòleg que ara recupera el Goya. I que va arribar als escenaris el 1986, sis anys després que la Rita triomfés en tota regla a Londres , a Broadway i més tard, també al cinema. Doncs a la Shirley l’esperava un trajecte similar, perquè també ella va saber guanyar-se ràpid al seu públic, oferint-li a parts iguals humor, ironia, tendresa, por a contemplar la vida com un projecte fracassat, i ganes de tornar a viure la vida com un projecte encara ple de noves possibilitats. Per una vegada Russell fins i tot es va permetre el luxe de sortir dels carrers de Liverpool per viatjar cap a les illes gregues en companyia de la seva heroïna. I és que , i en contra del que ens puguin fer creure els relats èpics o les històries de superherois, de vegades no hi ha més gran heroïcitat que tenir la gosadia de sortir de la cuina en la qual portes dècades tancada i dir-li adéu a la paret que s’ha convertit en la teva única interlocutora; en l’única destinatària de les teves frustracions i confidències.

Quan va deixar de ser Shirley Valentine, es pregunta la Shirley Valentine? I el que s’estan preguntant també aquests dies molts espectadors i comentaristes – sense anar més lluny, Màrius Serra acaba de publicar un text a “La Vanguardia” en aquest sentit – és quan començarà a semblar-nos feliçment cosa del passat aquesta Shirley nascuda teatralment fa ja més de tres dècades. Però el cas és que de moment les cuines – i no solament les de Liverpool- segueixen plenes de Shirleys  que arribada la maduresa, es pregunten en quin moment van deixar de sentir-se elles mateixes i de sentir que controlaven el seu destí, per començar a convertir-se en apèndixs d’una vida que sent la seva, ja no senten ben bé com a seva. Sense oblidar que a l’altre costat  potser tenen un Joe com el de la Shirley, també ell condemnat a sentir la mateixa infelicitat que li fa sentir a la seva dona.

Les paraules de la Shirley continuen doncs sonant més actuals i tot del que seria de desitjar, des del primer cop que s’adreça cap a nosaltres amb una copa de vi a la mà ( després, en vindran moltes més) i seguda a la cuina que l’escenografia de Jon Berrondo li ha dibuixat amb pictòric hiperrealisme en relleu. I també des d’aquest primer moment, Mercè Arànega es fa seva la Shirley amb l’autoritat de qui té recursos a dojo per fer-se seu com qui diu qualsevol paper en el qual es vulgui ficar. El text de Russell és també un regal preciós per a que una gran actriu sàpiga treure-li bon profit . I – a aquestes altures, ja no cal ni dir-ho - Arànega és una  molt gran actriu. Arànega sap molt bé com ficar-se sota la pell de la Shirley oferint un festival interpretatiu recolzat per  la complicitat absoluta amb el públic que propicia  una obra en la qual el mateix personatge ja se n’encarrega d’enderrocar la quarta paret. I sap com oferir aquesta exhibició de talent personal sense caure mai en la trampa de l’exhibicionisme gratuït. Situant-se sempre al servei d’aquesta mestressa amb ganes de fer-li botifarra a la resignació rutinària.


Trivial