Focus i Mola Produccions promocionen
l’espectacle amb la icònica imatge feminista del “We Can Do It!” col·locant Mercè
Aránega sobre fons groc, amb el mocador vermell amb llunes blanques al cap i
una camisa blava. Com al cartell, apareix arremangada simulant treure bíceps,
però a diferència de la popular “Rosie the Riveter” (en realitat, Naomi Parker
Fraley), la Shirley Valentine somriu.
L’efervescent empoderament de les dones
serveix d’esquer per omplir platees d’espectadors cridats pel magnetisme de la
promo i la mediàtica (i solvent) Aránega. Possiblement molts esperaran
descobrir la història de la “Rosie”, però no és d’ella de què va la cosa. El
text –obra de Willy Russell, estrenat ara fa 40 anys a Londres i interpretat
aquí i allà, fins i tot transportat al cinema– retrata el canvi de rumb d’una
dona que, després d’anys de no fer-ho, reprèn les regnes de la seva vida.
La dramatúrgia, excel·lent, combina la
història personal d’una mestressa de casa avorrida de funcionar amb pilot
automàtic en una rutina insulsa, amb la crida a perseguir els somnis, per més inassolibles
que puguin semblar. Una oda a menjar-se la vida extrapolable a d’altres
situacions d’alliberament a la cerca d’allò que ens fa veritablement feliços.
En el seu cas, d’entrada, no demana gaire.
Només quinze dies a Grècia. Quinze dies que li semblen tan impossibles, com
fantàstics. Aránega (amb direcció de Miquel Gorriz) treu tot el suc del
personatge, explotant els dots de monologuista de la protagonista –té llargues
converses amb la paret de la cuina!– amb una vis còmica que modula orgànicament
quan el viatge toca la profunditat de l’ànima (com ja li vam veure a la
colpidora ‘Neus Català. Un cel de plom’). Passa fabulosament pels diferents
estadis. Sovint es diu que hi ha pocs papers per actrius de mitjana edat.
Aquest, és un regalàs.
Afortunadament, en alguns moments el text de Russell
(aquí en versió de Joan Sellent i Ferran Toutain) ens pot semblar desfasat –per
molts ara ja no resulta tan estrany parlar obertament del plaer del clítoris o
que una dona viatgi sola–, però no ens enganyem, encara queda molt per camí per
recórrer. Més d’un (i d’unes) no va riure en anècdotes quotidianes. Quan fa
mal, l’humor cou.
La inventiva de pintar vestuari i decorat com
un tapis d’una sola peça és divertidament enginyosa i facilita el canvi d’una
primera a una segona part clarament diferenciada, amb els elements bàsics d’atrezzo que ajuden Aránega en la missió.
Tot i això, la posada en escena no està reblada.
‘Shirley Valentine’ ens
connecta amb el que volem (i el que idealitzem) i ens empeny a fer el que sabem
que cal fer per reenamorar-nos de la vida i aprofitar-la al 100%. Que només
n’hi ha una i passa volant. Entre la força del text, l’energia de la Shirley i
la música a tot volum amb hits tipus Girls just want to have fun de Cyndi
Lauper, l’arenga és clara. Sortireu del teatre disposats a tot. No ho deixeu adormir.
