“Quan vaig deixar de ser Shirley Valentine?”,
es pregunta amargament a si mateixa, la senyora Shirley Smith, mestressa de
casa, servil esposa de l´avorrit i previsible senyor Joe Smith, mare de dos
fills ja adults (que van a la seva)…auto enclaustrada dins la seva cuina,
parlant-li a paret i fent-li el sopar al marit que arribarà cansat i exigent
com cada dia dins de poc més d´una hora.
Un text precís que no perd actualitat
Estrenada el
1986, Shirley Valentine, no ha parat de representar-se arreu. El
personatge de la protagonista d´aquest monòleg i la seva angoixa vital, segueix
sent perfectament actual i vigent, per més que la figura de la dona mestressa
de casa totalment dedicada al seu marit i els seus fills hagi evolucionat en
molts casos en una dona més alliberada i que treballa fora de casa. El questionar-se en l´edat madura i quan els
fills ja són adults i es valen, o haurien de valer-se, per sí mateixos, el
sentit de la pròpia vida, és una necessitat humana eterna i universal. De la
determinació ferma i conseqüent de trencar la monotonia i la buidor,
aparentment confortable o anestèsica, del cercle en que un mateix s´ha
empresonat, depèn el renàixer i retrobar-se o el d´anar pansint-se i morir en vida.
Totes i tots
tenim motius de reflexió per que d´una manera o altres i cadascú envoltat de
les seves circumstàncies, som Shirley Valentine. La magistral frase en que una Shirley
recuperada i plenament Valentine es refereix al seu marit (a la societat
convencional i “benestant” que l´ envolta), es tota una declaració de
principis.
Una actuació magistral
Mercé Aranega és una de les
grans actrius de la nostra escena, que està en aquest moment absolutament dolç
de la maduresa. Broda una Shirley Smith, progresivament Valentine, que et
guanya, entranyable, irònica (mai perd el sentit de l´humor), divertida i
amargament trista, decidida, valenta, lúcida i en recuperar-se a si mateixa
indiscutiblement sensual i atractiva. Perfecta en els matisos, deixa sense alé
al públic quan trenca la veu, desprès d´un seguit d´iròniques i divertides
cabòries sobre la seva vida quotidiana, per questionar-se quan va deixar de ser
Valentine, ella. Et guanya i et porta amb ella camí de Grècia i del seu intel.ligent
alliberament. No és d´estranyar que sessió darrera sessió tot el públic posat
dempeus immediatament desprès de dir l´ultima frase, rendeixi homenatge a
aquest magistral treball d´actuació, servint en tot moment un text que ja és un
clàssic del teatre contemporàni i que a ningú-na deixa indiferent.
Un gran autor
Willy Russell (23 d´agost del
1947), és dramaturg, guionista, autor, compositor i lletrista. Sens dubte un
dels més importants autors del teatre contemporani. Nat a Liverpool (Shirley
Valentine també vivia a Liverpool), va iniciar-se professionalment, quasi no
podia ser d´altre manera, amb el musical John,
Paul, George, Ringo…i Bert (1974), que va ser un primer gran èxit, passant
dels circuits independents a les principals sales i aconseguint destacats premis
i nominacions. Cultivant un teatre popular, en que els protagonistes són
persones de classe obrera, ha seguit un continuat i creixent èxit amb Stags and Hens-Cérvols i Gallines (1978,
portada al cinema el 1990, amb el títol de Dancin´
thru the dark-Ballant a l´obscuritat) i especialment amb Educant a Rita-Educating Rita (1980,
portada al cinema el 1983 amb Michael Caine i Julie Walters), Germans de sang-Blood Brothers (1983,
portada al cinema el 1993) i Shirley
Valentine (1986, portada al cinema el 1989), Our day out (2009-2010)…totes elles premiadíssimes i constantment
representades a Londres i arreu del món. Nombrosos treballs per a televisió,
com a guionista i compositor, i recentment la publicació de la seva primera
novel.la. Més que interessant la seva web, www.willyrussell.com.
La versió al cinema de Shirley Valentine
va ser interpretasa per la mateixa actriu que ho va estrenar al teatre, Pauline
Collins. Malauradament no s´ha editat encara en DVD a Espanya (sí es va fer en
VHS, però doblat). Sí es pot aconseguir el DVD original en anglés, via Amazon.
Un muntatge al servei de l´actriu i el text
Tan el director Miquel Gòrriz (dramaturg, autor, escriptor,
professor, un dels seus últims treballa ha estat la direcció d´Art amb Francesc Orella), com
l´escenògraf Jon Berrondo (escenografia
plana, blanca, il.lustrada en relleu, primera part, cuina de la casa, i en un petit
apunt tridimensional, paisatge de la platja plà, roca al davant i la taula del
bar d´en Costas, atrezzo, en primer
terme), han tingut la virtut de quedar discretament en segon terme, servint en
tot moment el treball de l´actriu i el text.
Altres versions estrenades
Una altre gran
actriu, Amaparo Moreno, va protagonitzar Shirley
Valentine, el 1994, dirigida per Rosa María Sardà (Teatre Villarroel i
posteriorment a l´antic Teatre Goya). En versió castellana també va comptar amb
dues artistas excepcionals, Esperanza Roy (1992, Yo amo a Shirley Valentine) i Verònica Forqué (2012, versió que es
va poder veure al Teatre Romea).
No es perdin el gran treball de Mercè Aranega, i el text,
tan actual, de Shirley Valentine.
Un apunt per a la reflexió
Encara avui, a
la major part dels països europeus (anglosaxons i nòrdics), la dona, per llei,
perd el seu cognom, és adir el seu nom familiar (les arrels), en casar-se i
passa a acompanyar el nom de pila amb el cognom del marit. Un colonialisme
masculí que sembla d´altres èpoques i que a qui escriu aquestes línees li
segueix sorprenent i semblant terrible, i encara més, en païssos
tradicionalment molt més sensibles al tema. Curiosa i afortunadament això no
passa en els països llatins, on és una decisió personal, per convencionalismes
tradicionals i-o socials, però on no perd legalment el cognom de soltera.
Text :
ferranbaile@gmail.com
