Si sabes lo que hay

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Marta Domingo, Ernesto Collado
Ajudantia de direcció:
David Pérez, Pere Faura (assistent de coreografia)
Escenografia:
Kati Heck
Il·luminació:
Cube.bz
Producció:
Montse Prat
Direcció:
Inés Boza
Composició musical:
Giulia Valle
Sinopsi:

Hi ha un saló de ball i un home sota una muntanya de confeti i gots de plàstic. Hi ha una frase projectada a la paret: si saps el que has de fer per estar millor i no ho fas, llavors estàs pitjor. L’home declara que portarà al públic a una catarsi col·lectiva. Les frases de la paret van canviant. El cossos busquen expressar allò que les paraules no poden dir. Segons la filòsofa Marina Garcés, posar el cos és la condició indispensable per a pensar fort. És aleshores que els cossos comencen a fer allò que les paraules no saben dir. Però com es posa el cos? Si sabes lo que hay és un intent de descobrir-ho, una pràctica-ritual que ens impulsa a pensar fort a través del moviment.

Crítica: Si sabes lo que hay

02/04/2016

El xaman clown amb dots d'animador amb la cinta d'Eva Nasarre

per Jordi Bordes

Ernesto Collado explicava, ara fa cosa de tres anys dins del Grec la història èpica de Montaldo. Ara reprèn aquella mena de xaman que buscava una societat utòpica des d'un patètic derrotat. Cada vespre aspira, amb la insiistència del Bolero de Ravel d'aconseguir sumar un "nosaltres" consistent, real, que no sigui prematur. De fet, hoo acinsegueix amb la gent del carrer que no li importarà portar un cartell més aviat conformista de "som així". La festa acaba amb un nou divorci perquè el xaman (amb dots ben divertides d'una animadora Eva Nasarre, però que pretén alliberar ànimes més que vigoritzar cossos) repudiarà de sí mateix en el primer discurs en primera persona del que portem del festival Sismògraf. 

Collado té discurs per a més. Ho va demostrar amb un controvertit (per divertit i alhora catàrtic) Constructivo. Aquest xaman, de fet, segurament beu molt de l'aire de clown de Piero Steiner (amb qui va fer la peça anterior). EL públic  entra bé al joc, sorprenentment, gràcies a la capacitat de connectar l'artista amb els espectadors. Res és forçat, però hi ha un notable dirigisme que fa anul·lar aquest concepte, aparentment utòpic de construirnun "nosaltres" sense que un jo el domini. Collado construeix un artefacte que funciona però no ell carrega més que de puntuals bombes,agafades al vol ("cada persona és un retrat de la societat; també els que porten un cinturó de bombes"). Sense filtres, directe, tot i que en aquesta peça acabi dominant aquesta mena de simpatia irreverent.