Si sabes lo que hay

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Marta Domingo, Ernesto Collado
Ajudantia de direcció:
David Pérez, Pere Faura (assistent de coreografia)
Escenografia:
Kati Heck
Il·luminació:
Cube.bz
Producció:
Montse Prat
Direcció:
Inés Boza
Composició musical:
Giulia Valle
Sinopsi:

Hi ha un saló de ball i un home sota una muntanya de confeti i gots de plàstic. Hi ha una frase projectada a la paret: si saps el que has de fer per estar millor i no ho fas, llavors estàs pitjor. L’home declara que portarà al públic a una catarsi col·lectiva. Les frases de la paret van canviant. El cossos busquen expressar allò que les paraules no poden dir. Segons la filòsofa Marina Garcés, posar el cos és la condició indispensable per a pensar fort. És aleshores que els cossos comencen a fer allò que les paraules no saben dir. Però com es posa el cos? Si sabes lo que hay és un intent de descobrir-ho, una pràctica-ritual que ens impulsa a pensar fort a través del moviment.

Crítica: Si sabes lo que hay

02/04/2016

Catarsi emocional

per Montse Otzet

El Sismògraf d’Olot, el festival  que detecta el moviment, ofereix propostes de dansa de diferents formats: de gran i petit contingut escènic, muntatges per a tots els públics, passejades pel camp, contemplació del moviment de les estrelles i propostes, més o menys experimentals, en les que el públic n’és el protagonista.

Si sabes lo que hay és una d’aquestes últimes, i el programa de mà ja ho avisava: en aquest espectacle no hi ha seients. Per aquest motiu, el públic amb cara d’expectació  anava entrant en una sala escènica buida i de parets fosques i es situava on millor li agradava.

Un cartell lluminós adoctrinava que si saps el que has de fer per estar millor i no ho fa, llavors estàs pitjor. Res nou  quant al contingut de la frase, però sí el fet nou va ser la presència d’un xaman que, amb una indumentària prou vistosa, prodigava en un alt to de veu que formem part d’un sismògraf existencial, que som un nosaltres prematurs, que no hem de caure en carències col·lectives i que mirem a la personal que tenim al costat i ens preguntem si confiem en ell.

Paraules i consells que anaven acompanyades del millor d’aquest laboratori emocional: el moviment. En un determinat moment, el xaman va convidar de manera subtil, per tal de no espantar el personal,  que el seguissin en l’execució de moviments. Des de gestos senzills i personals, com  moviments de cap, cames, mans..., a altres col·lectius i alliberadors com caminar i corre per envair l’espai amb la complicitat de les persones que tens al voltant. 

Quan la comunió col·lectiva ja estava aconseguida i després que el xaman, en un estat d’èxtasis, aclames no saber ser millor persona a l’extrem d’arribar a un vòmit literal, aquest va convidar al personal a ballar i suar junts al ritme del Bolero de Ravel per tal d’alliberar o expulsar allò que de nosaltres no ens agrada.

El resultat:  disset minuts de desinhibició, de regressió, de gestos amagats i ara exposats enmig d’una boira de fum  i d’una il·luminació càlida. Corre, saltar, colpejar el terra, cridar.... Una agradable i alliberadora catarsi emocional.  Bravo i gràcies, xaman!