El Sismògraf
d’Olot, el festival que detecta el moviment, ofereix
propostes de dansa de diferents formats: de gran i petit contingut escènic,
muntatges per a tots els públics, passejades pel camp, contemplació del
moviment de les estrelles i propostes, més o menys experimentals, en les que el
públic n’és el protagonista.
Si sabes
lo que hay és una d’aquestes últimes, i el programa de
mà ja ho avisava: en aquest espectacle no
hi ha seients. Per aquest motiu, el públic amb cara d’expectació anava entrant en una sala escènica buida i de
parets fosques i es situava on millor li agradava.
Un cartell lluminós adoctrinava que si saps el que has de fer per estar millor i
no ho fa, llavors estàs pitjor. Res nou quant al contingut de la frase, però sí el fet
nou va ser la presència d’un xaman que, amb una indumentària prou vistosa,
prodigava en un alt to de veu que formem
part d’un sismògraf existencial, que som un nosaltres prematurs, que no hem de
caure en carències col·lectives i que mirem a la personal que tenim al costat i
ens preguntem si confiem en ell.
Paraules i consells que anaven acompanyades
del millor d’aquest laboratori emocional: el moviment. En un determinat moment,
el xaman va convidar de manera subtil, per tal de no espantar el personal, que el seguissin en l’execució de moviments.
Des de gestos senzills i personals, com
moviments de cap, cames, mans..., a altres col·lectius i alliberadors
com caminar i corre per envair l’espai amb la complicitat de les persones que
tens al voltant.
Quan la comunió col·lectiva ja estava
aconseguida i després que el xaman, en un estat d’èxtasis, aclames no saber ser
millor persona a l’extrem d’arribar a un vòmit literal, aquest va convidar al
personal a ballar i suar junts al ritme del Bolero de Ravel per tal d’alliberar
o expulsar allò que de nosaltres no ens agrada.
El resultat:
disset minuts de desinhibició, de regressió, de
gestos amagats i ara exposats enmig d’una boira de fum i d’una il·luminació càlida. Corre, saltar,
colpejar el terra, cridar.... Una agradable i alliberadora catarsi emocional. Bravo i gràcies, xaman!
