Siempre Siempre

informació obra



Producció:
Espai Nayamnyam
Autor:
Carme Torrent
Sinopsi:

Siempre Siempre, una arqueologia del que ja és allà.

Una llum trontolla fort. Fins i tot quan el projector ha deixat de projectar, hi ha imatge.

Quan la pantalla de la imaginació sorgeix dels rastres, les restes, les esquerdes d’un espai, dels llocs entre objectes situats a l’encreuament de diverses tensions, és llavors quan els objectes ja no són coses físiques posades davant l’ésser humà, sinó una realitat que rep aquesta intersecció de tensions. Hi ha terratrèmols en curs al llarg de les línies de falla entre aquestes relacions; llocs en trànsit desproveïts de tota determinació fixa. Regions sísmiques que són el lloc de la imatge i de la imaginació, on totes les coses, humanes, no humanes, reals, fictícies, deixen de ser entitats que existeixen independentment.

Relacions entre sons, llums, cossos, hacks, que reparen i trastegen, disposant una mirada obliqua que permet sostraure’ns de la necessitat d’encadenar imatges, de voler entendre-ho tot, quedant només impressions parcials, ficcions no hegemòniques.

Crítica: Siempre Siempre

25/04/2021

Un viatge apàtic

per Jordi Bordes

Seure i admirar el brogit de la vida té un resultat màgic quan se limposen les gotes de contrast imprescindible. Passa, per exemple a The frame amb la seva dosi de clown. Tot i que Peter Brook diu que ja hi ha teatre si algúi crea l'escenari i algú altre s¡homira, en realitat cal unes gotes d¡'intenció poèitca. I Nyam Nyam evoca universos molt suggerents desordenadament, en una coreografia carregada de sorolls (i ni només pel so) si no pel galimaties d'accions (amb algunes comptades dosis de moviment) que s'amunteguen mentre desmunten el ciclorama. És, en realitat, una pedagògica sessió de tramoia. Perquè ensenyen com es pugen i baixen les barres a pes (sense contrapesos) o com s'activa el tallafoc, amb un interruptor. També aixequen trapes, evoquen als Pastorets amb els fums de les Calderes de Pere Botero i amb un cap de bou. Auí sí que hi ha un homenatge al treball dels tècnics (a diferència de la celebradíssima Opening night de La Veronal al TNC).

Les accions s'han de prendre amb una voluntat contemplativa. Deixant que el temps passi, compartint l'espai i les línies de trames que projecten uns frases sobre pantalles, a les grades, o en una cinta que travessa l'escenari. Tot és provisional i manté un calculat desordre. Alternant les accions verticals amb les horitzontals; multiplicant les feines perquè sigui l'espectador que decideixi què vol veure. I, puntualment, reforçant-ne algúi amb un intèrpret contemplant l'altre. L'acció de construir i destruir recorda al traç silenciós de Jordi Galí (Abscisse). Però en el col·lectiu Nyam Nyam no hi ha la voluntat d'un treball estètic que es va definint, que manté una mística. Tot és quotidià, vulgar, anodí. És un relat implacable que pot parlar de l'absurditat de l'art, de la ineficàcia cm a humans per a construir en conjunt però que, si no se li posa un punt estètic determinat, un angle particular i no hi ha una tímida empatia cal vigilar que el to no agafi un aire de pedant, com mirant el públicper sobre de les espatlles perqjuè llavorrs arriba el cataclisme (Antropologies de la Caixa negra).

Els festivals són llocs de prova, d'error. Han de ser aixì. e que es demana també és que hi hagi una escolta constructiva de com reacciona el públic; no per a acontentar-lo, si no per remoure'l amb eficàcia, si és el que es pretén. "Ha passat una hora". Final rotimd això sí.

L'enllaç a Youtube no està disponible.