La Súbita (duet format per Laura Alcalà i Emma Riba) estrena la seva primera obra de sala, que és també el seu primer muntatge de llarg format. Ho fa amb una peça que beu de moltes fonts, totes femenines que alhora reivindiquen (Cecilia Colacrai, Núria Guiu, Fil d’Arena, Laura Morales, Anne LeBatard) i que va desgranant i escampant la intensitat del ball, fins a fer-lo partícep amb el cant final d'aire pop d'Aurora Bauzà (aquest cop sense Pere Jou amb qui han composat en obres com We are (t)here, Aquella nit, Malditas plumas...).
La peça, com a Pols, juga amb un vestuari que és cabdal: Té un magnetisme que el converteix en un element central. Així com l'espai escènic, que es va transformant, degradant, escampant. Els moviments d'Alcalà i Riba passen diferents fases, com la lluna natural. Des d'un viatge íntim però dinàmic i festiu de la tonada pop fins a la festa compartida. És un moviment expansiu, que es mou es espiral ascendent. I que, en els moments dels quarts minvants, juguen a construir uns personatges que s'intercalen en l'espai de miralls i que, mica en mica, el van desmuntant, deconstruint, fent-lo a la seva mida. Convertint-ho en el temple que insinuava Isadora Duncan (mare de la dansa moderna).
Els astrònoms diran que el moviment de la lluna és matemàtic. I que les transformacions es poden preveure amb exactitud. Aquesta ballada platejada evoca a una altra lluna, aquella que potser va concebre una dona, rodona com un embaràs de 9 mesos. En aquest espai, molt és abstracte i inestable; es viu la festa la incertesa amb cops secs. Els reflexes no són previsibles, si no que es mouen capriciosament pel vent, i pel moviment de les seves habitants. Aquesta lluna és encomanadissa, carregada de sororitat, i amb la voluntat de comunicar i traspassar que cal celebrar els anys de pell, de carn i també d'arruges. Que els anys de guerra i dansa són una llar que es construeix en comunitat. Les dones són les protagonistes, però no s'exclou ningú en una coreografia pop que ressona a discoteca tornada dels anys 80, però que té aquella potència festiva i emancipadora de creure que un altre món és possible. La Súbita ho expressa ballant i amb la veu en off de Nausicaa Bonnín que llegeix una carta de la somniadora Duncan . Elles es corporitzen amb les ballarines del futur que imaginava la carismàtica mare de la dansa moderna, al1903, molt abans de la seva biografia folletinesca.
