No he menjat encara “la paella dels dijous”. I em falten encara també uns quants dies per assistir al retrobament/desafiament que ens proposarà “Rovira vs. Rodríguez”. Però deixant de banda el tríptic que han creat colze a colze Cristina Clemente i Nestor Valente malgrat els milers de quilòmetres de distància que els han separat al llarg del procés de creació, sí us puc dir que, agafat en solitari, el nou muntatge de l’autor d’ “El loco y la camisa”, “El declive” o “Solo llamé para decirte que te quiero”, té molts punts per convertir-se en el millor espectacle de nova creació del Grec 2023. I recordeu que si ara, entre les vacances, les votacions i el Grec, no trobeu un moment per fer-li un forat, del 21 al 31 d’agost, la vida i la Sala Flyhard (ubicada aquest cop a la ciutat de Màlaga; quan aneu a conèixer la Silvia, ja ho entendreu) us donen una segona oportunitat per tal de posar-vos al dia, i gaudir de la que probablement sigui la millor comèdia desesperadament dramàtica de la temporada.
Val a dir que si ja coneixeu el teatre de Valente, us trobareu d’immediat en un territori conegut. Però quin gust dona tornar a recórrer segons quins territoris, quan comproves que continuen mantenint intacta la seva capacitat per a impactar-te, per a divertir-te mentre se’t congela el somriure, per deixar-te devastat davant del que es estàs veient, malgrat que la qualitat del que estàs veient és tan alta que acabes sortint de la devastació amb el somriure que provoca l’admiració. Com passa sovint a les demolidores comèdies de Valente, també aquest cop ens ficarem de cap en una reunió familiar. Una reunió que, en aquest cas , implica una dona gran, la seva filla de mitjana edat ara feliçment ajuntada amb un home més jove que ella ( i si ho dic, és només perquè en aquest cas, això té una certa rellevància ) i el jove però no tan jove fill de la primera i germà de la segona, un noi es diria que sense massa ofici ni benefici. Tots quatre compartiran amb nosaltres una vetllada que, malgrat la seva curta durada (poc més d’una hora i quart de representació) ens explica molt més sobre cadascun dels integrants del quartet, del que ho fan sovint textos de llarga durada que es perden en la reiteració la informació innecessària. I tots quatre , troben en el sensacional quartet d’intèrprets que els hi dona vida la seva encarnació insuperable. Allò que s’ha fet evident a cadascun dels seus espectacles representants a distàncies curtes ,es fa ja del tot aclaparador quan les distàncies es transformen en mínimes, els actors i les actrius (Lide Uranga, Julian Ponce, Mayra Homar, Gabriel Beck, extraordinaris ) estan a tocar teu i fins i tot, a tocar de la gent que passa en aquell moment pel carrer de la Flyhard (això també ho entendreu quan veieu l’espectacle) , i quan per això mateix pots escrutar cadascun dels seus petits gestos, de les seves significatives mirades, de les seves paraules mig perdudes, de les seves ferides obertes, les seves insignificancies manipuladores, els seus sentiments desvalguts, o les seves frustracions que s’han anat acumulant fins acabar assolint altures inabastables. Tot i que, com ens demostra Valente, mai no és massa tard ( en aquest cas, l’autor es mostra més esperançat que a “Solo llamé...” o a “Els gossos”) per donar-li un tomb a la vida :encara tens davant teu masses diumenges i masses paelles per tastar com per llençar la tovallola. Decididament, conèixer la Silvia ha estat tot un plaer. No us el negueu a vosaltres mateixos.
