Simone

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Tilda Espluga, Anna Güell, Daniela Feixas
Escenografia:
Ramon Simó
Vestuari:
Agnès Costa
So:
Joan Viscasillas, Paula Miranda
Il·luminació:
Joan Viscasillas, Paula Miranda
Composició musical:
Bárbara Granados
Direcció Musical:
Bárbara Granados
Ajudantia de direcció:
Mònica Bofill
Companyia:
Les rois vagabonds
Autoria:
Igor Sellem, Patricia Habchy
Sinopsi:

El ministre de justícia ha desaparegut voluntàriament. El dia en què el parlament ha d’aprovar el seu nou paquet de lleis, un fet inexplicable el deixa fora de joc. La seva nova realitat física el converteix en una amenaça pels interessos del partit. Sap que ningú és de fiar, sobretot la seva dona, que també té ambicions polítiques. Què passaria si, de forma espontània i radical, la natura comencés a reaccionar davant els desequilibris que la humanitat ha creat? Daniela Feixas ha escrit una comèdia on la natura amenaçada decideix passar a l’acció per mantenir el seu propi ordre.

Crítica: Simone

26/10/2017

Tan negre com naïf

per Núria Cañamares

‘Simone’ s’estrena demà a la nit al festival Temporada Alta i el públic del Teatre de l’Aurora d’Igualada ja ha tingut el privilegi de veure’l en tres sessions el darrer cap de setmana. L’actriu i dramaturga Daniela Feixas ha creat una inventiva i crítica comèdia negra construïda sobre els fonaments de l’existencialisme, el feminisme, la lluita pel poder, les polítiques socials i mediambientals... amb una clara picada d’ullet a la polifacètica activista francesa Simone de Beauvoir.

A escena, tres personatges: un intransigent ministre de justícia (Tilda Espluga) a qui li canvia inesperadament la vida, la seva ambiciosa dona (Anna Güell) que deixarà d’apagar-li els incendis per fer realitat els seus veritables objectius, i una malaurada prostituta (la mateixa Daniela Feixas) que es troba enmig de l’enrenou i serà crucial per fer avançar l’acció. 

La interpretació de les actrius és correcta –especialment la d’Espluga, que defensa convincentment un rol masculí–, però el comportament dels personatges és poc creïble. D’acord que estem davant d’una obra de ficció, però el paper no ho aguanta tot, la convenció teatral ens inclina a “creure” i és a sota els focus quan es fan evidents les fuites.

La història enganxa en tot moment i no hi falten els girs i cops d’efecte, però l’enginyosa idea del punt de partida es difumina en situacions previsibles o resoltes amb poca solidesa argumental i amb un humor força naïf carregat de tòpics. Denota una necessitat imperiosa per mantenir la sorpresa i la rialla de l’espectador i hi aboca tot un arsenal de recursos pel que fa a la construcció dels personatges, l’element audiovisual i el joc escènic, a cavall entre la realitat i la ficció, legítimament qüestionables.

No obstant això, la comèdia funciona. Rebé. Puja i aguanta fins arribar al final d’impacte que tothom espera i que, efectivament, sorprèn. L’espectador surt satisfet per haver passat una molt bona estona de desconnexió que, si ho vol, gratant només una mica, el pot fer pensar en temes roents de la societat actual (i que vénen d’enrere): la dignitat de les dones, el sostre de vidre del gènere femení, els matrimonis del mateix sexe, la destrucció del medi ambient...

Amb l’humor sempre es pot dir més del que seria políticament correcte i ‘Simone’ actua com una vàlvula d’escapament d’aquelles coses que necessiten fer-se sentir per poder resoldre-les d’una vegada per totes.