Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano

informació obra



Intèrprets:
Josep Maria Pou, Carles Canut, Borja Espinosa, Guillem Motos, Amparo Pamplona, Ramon Pujol, Pep Molina
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona, Teatre Romea, Festival de Mérida
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Antonio Belart
Autoria:
Peter Weiss
Dramatúrgia:
Ricardo Iniesta
Sinopsi:

A més de ser un dels pensadors més coneguts de l'antiga Atenes i mestre de Plató, Sòcrates està considerat el pare del pensament occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè trobava que tothom n’havia de desenvolupar els seus propis, va ser l'autor d'aquella irònica expressió amb què la humanitat reconeix avui la seva ignorància: «Només sé que no sé res».

L'actor Josep Maria Pou dóna vida al pensador, dient un text escrit i dirigit per Mario Gas. Ell s'encarrega d'interpretar un Sòcrates que serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d'haver denunciat la corrupció a Atenes i haver advertit contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Acusat de menysprear els déus i corrompre la joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va ser condemnat a ingerir una copa de cicuta. I la seva va acabar convertida en una de les morts més famoses de la història.

Crítica: Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano

19/07/2015

Per una revisió ètica

per Iolanda G. Madariaga

Hi ha un toc de valentia en la voluntat d’abordar, hores d’ara, la peripècia vital d’un filòsof; encara que Sòcrates és possiblement el més popular de la filosofia antiga i, potser, de tots els temps. L’absència d’un corpus teòric escrit pel propi Sòcrates i la seva mort han contribuït a conformar una figura llegendària. No cal insistir en la pertinència d’abordar aquesta figura avui, doncs que el que ha interessat als autors d’aquest espectacle és la paradoxal mort del ciutadà atenenc Sòcrates: víctima d’una majoria “democràtica” que el 399 aC va decidir la seva mort. L’espectacle, per concepció i/o convicció, adopta una forma èpica sense cap mena de complex. La denostada èpica brechtiana es fa aquí imprescindible als propòsits de l’espectacle. Cor, cant, màscares i sortides/entrades del personatge per fer-nos evident que estem davant d’una representació, de la tornada al present d’una història que té l’objectiu d’interpel·lar la nostra consciència des de la perspectiva més política. Salvant les distàncies dels segles, la democràcia atenenca ha servit de model per construir l’actual sistema polític occidental, tot i que en l’antiga Atenes tan sols una petita part de la població eren considerats ciutadans de la Polis (entre un 10 i un 15% dels habitants). La disposició escenogràfica, obra de Paco Azorín, inclou en certa mesura al públic al que els personatges es dirigeixen per integrar-los com a part de l’assemblea de ciutadans.  Per més que veiem una lectura superficial i, en certa forma, maniquea del personatge, hem de rendir-nos davant l’ofici de Mario Gas i dels intèrprets. Sòcrates és presentat com un savi que desprèn bonhomia per totes bandes; modest i escèptic, s’insisteix en la seva postura ètica i en la seva idea de justícia. Josep Maria Pou encarna a la perfecció aquestes qualitats, la seva autoritat escènica arrodoneix l’autoritat moral amb que es presenta el personatge. Al seu voltant, interpretant personatges històrics o com a cor anònim, hi ha un elenc potent amb Carles Canut, Pep Molina, Amparo Pamplona, Borja Espinosa, Ramon Pujol i Guillem Motos. Lamentem, però, el gir cap al pintoresc de l’actriu quan encarna l’esposa del protagonista, encara que es pugui justificar dins l’estètica brechtiana l’incloure diferents tipus d’actuació dins un mateix espectacle.