Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano

informació obra



Intèrprets:
Josep Maria Pou, Carles Canut, Borja Espinosa, Guillem Motos, Amparo Pamplona, Ramon Pujol, Pep Molina
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona, Teatre Romea, Festival de Mérida
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Antonio Belart
Autor:
Peter Weiss
Dramatúrgia:
Ricardo Iniesta
Sinopsi:

A més de ser un dels pensadors més coneguts de l'antiga Atenes i mestre de Plató, Sòcrates està considerat el pare del pensament occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè trobava que tothom n’havia de desenvolupar els seus propis, va ser l'autor d'aquella irònica expressió amb què la humanitat reconeix avui la seva ignorància: «Només sé que no sé res».

L'actor Josep Maria Pou dóna vida al pensador, dient un text escrit i dirigit per Mario Gas. Ell s'encarrega d'interpretar un Sòcrates que serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d'haver denunciat la corrupció a Atenes i haver advertit contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Acusat de menysprear els déus i corrompre la joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va ser condemnat a ingerir una copa de cicuta. I la seva va acabar convertida en una de les morts més famoses de la història.

Crítica: Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano

25/07/2015

Sòcrates ha posseït en Pou!

per Teresa Bruna

Un espectacle aparentment  senzill, sense estridències, per explicar-nos el pensament d'un savi que va ser assassinat pels jutges de la Democràcia. Una molt bona pensada, perquè Sòcrates no va deixar res escrit, precisament perquè pensava que els pensaments o la cultura han de néixer de nosaltres mateixos, no del que llegim dels altres. Però els polítics, als que els fa urticària qualsevol cosa que els pugui remoure la seva poltrona, utilitzen aquesta falta d'escrits per acusar-lo de "no voler deixar proves". Segons ells, pensar i no creure en Déu, corromp els joves. I això mereix la mort. Ha canviat gaire el món? No posaré exemples, no fos que em titllessin de terrorista.

Anem a l'espectacle. Mario Gas i Alberto Iglesias han construït  un text sobre el final de Sòcrates, el judici que el va portar a la mort. La defensa que fa Sòcrates d'ell mateix serveix per mostrar-nos la noblesa del seu pensament, la seva saviesa, el respecte pels altres, la defensa al súmmum de la llibertat. La filosofia que ens ha arribat de la ma dels seus alumnes, com ara Plutó. En Mario i l'Alberto ens en fan un recordatori, que també és un avís. Al judici hi ha acusadors i defensors, però guanyen els acusadors, precisament perquè ell no es vol escapar. Prefereix mantenir-se fidel als seus pensaments i morir, "per seguir viu pels segles dels segles i que serveixi per alguna cosa". No tinc clar si ha servit, però val la pena sentir-los i meditar-los, els seus pensaments.

L'estructura dramàtica està construïda bàsicament en monòlegs de Sòcrates, exposant la seva defensa, mentre els altres actors, Carles Canut, Pep Molina, Borja Espinosa, Ramon Pujol i Guillem Motos, 'diuen, diuen diuen' al seu moment, molt bé, per cert, com correspon a la seva professionalitat.  Pel que fa al protagonista, s'assembla força a Josep Maria Pou, però estic segura que és Sòcrates. L'ha posseït. Si bé en Pou no és gens sospitós de ser un actor corrent, en aquest cas se supera a ell mateix. És com si el savi l'hagués esperitat per transmetre'ns la seva paraula, per demostrar que ha aconseguit allò d'estar viu segles i segles. 

Encara destacaré un contundent Pep Molina acusador, i el deliciós monòleg domèstic de l'Amparo Pamplona que, si bé s'expressa d'una manera diferent a la resta de l'espectacle, és com un oasi que, per uns minuts, ens porta a un terreny humà i ens distreu de que allò que ens expliquen ja va passar a Grècia fa 2.500 anys i que ara, els seus descendents, no poden treure els seus diners dels bancs perquè se'ls han polit entre els banquers, els polítics i els poderosos. Entre d'altres drames.