Sol solet

informació obra



Intèrprets:
Mercè Aránega, Laura Aubert, Javier Beltran, Roger Casamajor, Ramon Pujol
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Ajudant de direcció:
Clara Manyós
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Teatres en Xarxa
Autor:
Gabriel Calderón
Direcció:
Gabriel Calderón
Sinopsi:

Malgrat l’aparent ingenuïtat que semblen suggerir els ressons infantils de l’expressió «sol solet», el títol d’aquest drama fa referència a la dolorosa soledat que ha emmotllat la personalitat extremadament sensible de Jon, el qual es veurà immergit en un triangle de passions mal resoltes que farà aflorar les contradiccions irresolubles de l’ànima humana.

La directora Carlota Subirós torna a acostar-se al teatre d’Àngel Guimerà per capbussar-se aquesta vegada en una de les obres més tèrboles i desconegudes del dramaturg, on la poderosa vitalitat sexual de la seva protagonista dona lloc al naixement d’un dels personatges femenins més fascinants del teatre català.

Carlos Marquerie, premi a il·luminació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Sol solet

08/04/2018

Atreviment i originalitat però, i l’emoció?

per Pep Barbany

Que complicat que és l’art del teatre, sobretot en abordar obres clàssiques, no contemporànies. N’hi ha prou de prendre decisions valentes, segurament encertades, si no s’assoleix l’objectiu d’emocionar i commoure. Aquesta reflexió em ve després de veure i pensar en el Sol Solet que Carlota Subirós ha presentat al Teatre Nacional de Catalunya.

Espero ser una excepció, i tan de debò hagi arribat l’essència d’aquest clàssic gairebé inèdit d’Àngel Guimerà a la majoria d’espectadors, però a un servidor li ha estat impossible connectar amb la història malgrat ser conscient de l’originalitat i l’atreviment de l’aposta.

Com en les darreres apostes del tàndem Pau Miró/ Lluís Homar, Subirós despulla el clàssic al màxim, tant en el nombre de personatges com escènicament i fins i tot de moviments, amb l’objectiu de quedar-se amb el que ella considera essencial de Sol/Solet: la fatalitat del destí, l’amor com a trampa, el masclisme salvatge, ... És per això que dóna tanta importància a la foscor, omnipresent i que contraposa amb aquest focus de llum potent que va seguint l’acció i els protagonistes. Una decisió escènica interessant, però que a estones dificulta el seguiment i fins i tot allunya l’espectador en lloc d’apropar-lo. Segurament es pretenia precisament el contrari...

També resulta enginyosa la idea d’un personatge a l’ombra, present en totes les escenes en un discret segon pla i que funciona com una mena de veu de la consciència dels protagonistes. Però un cop més, no acaba de funcionar a la pràctica perquè no s’acaben d’entendre les seves paraules, que sovint gairebé s'encavalquen amb els diàlegs principals.

I malgrat aquests detalls, i la frustració (molt personal) de no haver connectat amb la proposta, que m’ha deixat força fred, no puc dir gaires coses més negatives de l’aposta de Carlota Subirós. Em costa veure més coses que no funcionin, començant pels actors, que estan tots fantàstics (especialment el trio protagonista per on transita més passió i més drama format per Laura Aubert, Javier Beltran i Roger Casamajor). Però cap d’aquests encerts ha aconseguit emocionar-me. Una llàstima.