Estem
sempre tant atents a allò que rep la llum directe dels
focus, que potser se’ns escapa tant allò que passa fora dels focus, com les mirades que des de l’ombra venen a
explicar l’estructura de les accions que
tenen lloc sota la llum. Estem tan atents a l’aparent significat de les paraules, que potser se’ns escapen els llocs
emocionals cap els quals s’adrecen els significants que corren a traves d’elles
i els diferents significats que aquestes poden adquirir. Estem tan fets a associar el
sol , solet amb el nostre astre rei, que no caiem en el crit de solitud que pot
amagar el títol de la cançó. Estem tan acostumats a mirar sempre des de la
mateixa perspectiva els clàssics que ens queden més a tocar ( amb els clàssics
aliens, es diria que no som tan restrictius), que potser ens costa reconèixer
les corrents ocultes que agiten aquests clàssics. Doncs bé: amb el permís del
tàndem Miró-Homar ( que també va saber molt bé com desestructurar “Terra Baixa”
i desmuntar les seves aparences de
(melo)drama costumista ), val a dir que ara mateix, Àngel Guimerà ha
trobat en Carlota Subirós la potent veu que sap perfectament com despullar el
seu teatre d’artificis encobridors, i deixar ben a la vista la ben
contemporània força torbadora que pot adquirir aquest teatre
. No hi ha dubte que , malgrat els abismes que semblaven separar les seves
sensibilitats creatives, entre la Carlota i l’Àngel s’ha establert una mena de
vincle. Això, és va fer ben palès a l’admirable “Maria Rosa” que Subirós va dirigir en aquest
mateix espai fa un parell de temporades . I s’ha tornat a repetir – de manera
potser fins i tot més radical- amb la seva versió d’aquest altre text del
mestre força menys conegut.
Sota la sobtada inspiració dels conceptes que
sobre l’art fotogràfic va deixar escrits Roland Barthes, Carlota exprimeix fins
les últimes conseqüències la dialèctica entre la llum i la foscor que li dona
sentit i sense sentit a tota existència ( i ja de pas, com ella mateixa
assenyala, al nostra paper com a espectadors) . També el teatre de Guimerà, està fet de la
mateixa matèria . També les seves passions escèniques, lluny de caure en
simplificacions antitètiques o lliçons morals, ens mostren que la bipolaritat
entre la llum i la foscor ho xucla tot, ho és tot . Igual com ens mostren de
quina forma el desig de pertinença i la
por a no pertànyer a res ni a ningú ( un tema referencial a la seva obra que
aquí agafa aclaparador protagonisme) , ens poden portar a cometre accions que
acabaran allunyant-nos definitivament de tot i de tothom. Quelcom que Subirós ens
suggereix fent-nos transitar constantment de la llum a la foscor focus en mà en
companya dels seus desolats i desoladors personatges. Convertint la
il·luminació en un instrument de penetració psicològica de primer ordre. I
fent-nos alhora escoltar la reverberació oculta d’unes paraules que ens remeten
tota l’estona al subtext del que estem escoltant. Sense necessitat d’explicar
quin és aquest subtext, de generar nous significats tancats . Només obrint-li
la porta a la seva existència , com si es tractés d’un eco que, pel simple fet
d’arribar amb la veu canviada, ja ens fa albirar aquells altres significats
ocults dels quals parlava abans. La tragèdia queda d’aquesta forma transformada
en una mena de malson, una trobada gairebé
onírica amb allò visceral que s’oculta sota la convenció de les
paraules. Subirós i el seu molt compacte grup d’excel·lents intèrprets ens
recorden que la llum del sol , solet , lluny de venir a aclarir les coses i els
sentiments, sovint es converteix en un instrument que ens encega , ben capaç de provocar
perilloses cremades. I ens recorden alhora que de vegades la solitud és la
millor companya, i que l’urgent recerca de companyia ens pot fer caure en el
pitjor dels paranys, i que quan la passió t’arrossega el benestar aparent no és res de res . I ens
recorden per damunt de tot que Guimerà segueix sent un dels nostres: un autor
que sap mirar d’aquesta manera a través la llum i la foscor, a la força ho ha
de ser.
