Sol solet

informació obra



Intèrprets:
Mercè Aránega, Laura Aubert, Javier Beltran, Roger Casamajor, Ramon Pujol
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Ajudant de direcció:
Clara Manyós
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Teatres en Xarxa
Autor:
Gabriel Calderón
Direcció:
Gabriel Calderón
Sinopsi:

Malgrat l’aparent ingenuïtat que semblen suggerir els ressons infantils de l’expressió «sol solet», el títol d’aquest drama fa referència a la dolorosa soledat que ha emmotllat la personalitat extremadament sensible de Jon, el qual es veurà immergit en un triangle de passions mal resoltes que farà aflorar les contradiccions irresolubles de l’ànima humana.

La directora Carlota Subirós torna a acostar-se al teatre d’Àngel Guimerà per capbussar-se aquesta vegada en una de les obres més tèrboles i desconegudes del dramaturg, on la poderosa vitalitat sexual de la seva protagonista dona lloc al naixement d’un dels personatges femenins més fascinants del teatre català.

Carlos Marquerie, premi a il·luminació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Sol solet

14/03/2018

Subirós posa sota un nou focus les paraules de Guimerà; el resultat és una proposta plena de talent i visceralitat escènica

per Ramon Oliver

Estem sempre tant atents a allò que rep la llum directe dels focus, que potser se’ns escapa tant allò que passa fora dels focus, com  les mirades que des de l’ombra venen a explicar l’estructura de  les accions que tenen lloc sota la llum. Estem tan atents a l’aparent significat  de les paraules, que potser se’ns escapen els llocs emocionals cap els quals s’adrecen els significants que corren a traves d’elles i els diferents significats que aquestes  poden adquirir. Estem tan fets a associar el sol , solet amb el nostre astre rei, que no caiem en el crit de solitud que pot amagar el títol de la cançó. Estem tan acostumats a mirar sempre des de la mateixa perspectiva els clàssics que ens queden més a tocar ( amb els clàssics aliens, es diria que no som tan restrictius), que potser ens costa reconèixer les corrents ocultes que agiten aquests clàssics. Doncs bé: amb el permís del tàndem Miró-Homar ( que també va saber molt bé com desestructurar “Terra Baixa” i desmuntar les seves aparences de  (melo)drama costumista ), val a dir que ara mateix, Àngel Guimerà ha trobat en Carlota Subirós la potent veu que sap perfectament com despullar el seu teatre d’artificis encobridors, i deixar ben a la vista la ben contemporània  força torbadora que pot adquirir aquest teatre . No hi ha dubte que , malgrat els abismes que semblaven separar les seves sensibilitats creatives, entre la Carlota i l’Àngel s’ha establert una mena de vincle. Això, és va fer ben palès a l’admirable  “Maria Rosa” que Subirós va dirigir en aquest mateix espai fa un parell de temporades . I s’ha tornat a repetir – de manera potser fins i tot més radical- amb la seva versió d’aquest altre text del mestre força menys conegut.

Sota la sobtada inspiració dels conceptes que sobre l’art fotogràfic va deixar escrits Roland Barthes, Carlota exprimeix fins les últimes conseqüències la dialèctica entre la llum i la foscor que li dona sentit i sense sentit a tota existència ( i ja de pas, com ella mateixa assenyala, al nostra paper com a espectadors)  . També el teatre de Guimerà, està fet de la mateixa matèria . També les seves passions escèniques, lluny de caure en simplificacions antitètiques o lliçons morals, ens mostren que la bipolaritat entre la llum i la foscor ho xucla tot, ho és tot . Igual com ens mostren de quina forma el desig de pertinença  i la por a no pertànyer a res ni a ningú ( un tema referencial a la seva obra que aquí agafa aclaparador protagonisme) , ens poden portar a cometre accions que acabaran allunyant-nos definitivament de tot i de tothom. Quelcom que Subirós ens suggereix fent-nos transitar constantment de la llum a la foscor focus en mà en companya dels seus desolats i desoladors personatges. Convertint la il·luminació en un instrument de penetració psicològica de primer ordre. I fent-nos alhora escoltar la reverberació oculta d’unes paraules que ens remeten tota l’estona al subtext del que estem escoltant. Sense necessitat d’explicar quin és aquest subtext, de generar nous significats tancats . Només obrint-li la porta a la seva existència , com si es tractés d’un eco que, pel simple fet d’arribar amb la veu canviada, ja ens fa albirar aquells altres significats ocults dels quals parlava abans. La tragèdia queda d’aquesta forma transformada en una mena de malson, una trobada gairebé  onírica amb allò visceral que s’oculta sota la convenció de les paraules. Subirós i el seu molt compacte grup d’excel·lents intèrprets ens recorden que la llum del sol , solet , lluny de venir a aclarir les coses i els sentiments, sovint es converteix en un instrument  que ens encega , ben capaç de provocar perilloses cremades. I ens recorden alhora que de vegades la solitud és la millor companya, i que l’urgent recerca de companyia ens pot fer caure en el pitjor dels paranys, i que quan la passió t’arrossega  el benestar aparent no és res de res . I ens recorden per damunt de tot que Guimerà segueix sent un dels nostres: un autor que sap mirar d’aquesta manera a través la llum i la foscor, a la força ho ha de ser.