Sol solet

informació obra



Intèrprets:
Mercè Aránega, Laura Aubert, Javier Beltran, Roger Casamajor, Ramon Pujol
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Ajudant de direcció:
Clara Manyós
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Teatres en Xarxa
Autor:
Gabriel Calderón
Direcció:
Gabriel Calderón
Sinopsi:

Malgrat l’aparent ingenuïtat que semblen suggerir els ressons infantils de l’expressió «sol solet», el títol d’aquest drama fa referència a la dolorosa soledat que ha emmotllat la personalitat extremadament sensible de Jon, el qual es veurà immergit en un triangle de passions mal resoltes que farà aflorar les contradiccions irresolubles de l’ànima humana.

La directora Carlota Subirós torna a acostar-se al teatre d’Àngel Guimerà per capbussar-se aquesta vegada en una de les obres més tèrboles i desconegudes del dramaturg, on la poderosa vitalitat sexual de la seva protagonista dona lloc al naixement d’un dels personatges femenins més fascinants del teatre català.

Carlos Marquerie, premi a il·luminació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Sol solet

16/03/2018

Passió feréstega entre llums i ombres

per Andreu Sotorra

Si bé en les obres més conegudes d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) es troben rastres de la seva accidentada infància, amb uns anys d'incertesa d'identitat i no reconegut com a fill biològic fins al cap d'uns anys, en aquesta obra, «Sol solet», del 1905 —posterior a les més celebrades com «Mar i cel», «Terra baixa» o «La filla del mar»—, aquest rastre encara és més evident. «Sol solet» s'escriu quan Guimerà ja tenia un extens catàleg d'altres obres, menys populars i al costat de les tres esmentades abans. Però en aquest cas, «Sol solet» va ser injustament rebutjada quan tocava i, posteriorment, oblidada i per això mateix, gairebé desconeguda fins ara.

A «Sol solet» hi ha la presència de dos germans, un més estimat que un altre per la mare, més viatger i seductor. L'altre, més arrelat a l'hostal, de caràcter aspre, gelós i tocat per la fatalitat del vici. Àngel Guimerà va tenir un germà que de seguida, i no com ell, va ser reconegut el matrimoni.

A «Sol solet» hi ha també l'amic mariner del germà viatger a qui ha salvat d'un naufragi. El nouvingut confessa que no se sent d'enlloc, es deleix per obtenir una abraçada o un petó de la mare de l'hostal i acaba guanyant la partida i emportant-se el fill petit que ha tingut amb la jove neboda de l'hostal, com un trofeu. Però a «Sol solet» hi continua havent el drama propi de lesobres i l'època de Guimerà i que no sempre s'ha sabut espigolar com ha fet ara la directora Carlota Subirós, extraient-ne el millor i convertint-la en una peça que l'aparelli al costat del millor teatre europeu de fa cent anys. Per aconseguir-ho, Carlota Subirós ha emmarcat en un espai tenebrós, volgudament fosc, els personatges de «Sol solet». Tots vaguen per l'espai de l'hostal apartat del poble com una ombra d'ells mateixos, una ombra que el moviment, la il·luminació i la despullada escenografia —això ja passava en part en la versió de «Maria Rosa» de la mateixa directora— es converteix en el centre de la trama.

I un cop perfilat l'espai i balancejat el discurs entre les llums i les ombres que ja planteja Àngel Guimerà, els espectadors amb prou feines hi reconeixeran l'autor dels drames presumptament rurals i hi descobriran, en canvi, la destresa d'un autor modern avançat al seu temps.

¿I, si no, de què havia de venir el rebuig de l'època a «Sol solet» si no pel paper que Guimerà atorga a la jove neboda protagonista de l'hostal i a la seva lluita per l'amor perdut i l'amor guanyat i la penyora de la seva llibertat com a dona que ha de pagar per la criatura?

Carlota Subirós ha mirat l'Àngel Guimerà d'entresegles XIX i XX amb ulls d'avui. I allà on simplement pot semblar que hi hagi una passió feréstega, hi ha descobert allò que, més de cent anys després, especialistes en infància, juristes, polítics i assessors familiars anomenarien «el dilema de la custòdia compartida», tantes vegades esqueixat avui mateix per la mateixa passió feréstega que amaga «Sol solet».

L'estructura escènica de «Sol solet» sembla que begui de les fonts de la coreografia amb recursos de la fotografia en blanc i negre. Els personatges entren i surten de la feble llum del centre per ocupar espais laterals de l'ombra. Un focus permanent conduït per una de les actrius els persegueix constantment, els enfosqueix quan s'enfonsen i els il·lumina quan brillen en la seva passió. 

Hi ha música, original per cert, de l'actor Roger Casamajor, al piano. I hi ha la veu de fons, una mena de veu de la consciència, que repeteix com una amenaça superior algunes de les afirmacions dels personatges i que inclou petits fragments de moralitat —al marge de Guimerà— que fan una reflexió sobre el fons del drama.

El repartiment és compacte. L'actriu Mercè Arànega és Gaetana, la mestressa de l'hostal, la mare que es desfà per la tornada del fill viatger, el fill pròdig, que reconeix els vicis del seu fill Hipòlit, però que no l'acaba de rebutjar mai. L'actriu Laura Aubert és la jove neboda Munda —són noms de l'època esclar, però que aquí ressonen com a noms espectrals— que assumeix el centre del drama fugint dels seus papers més frescos fets fins ara i que Guimerà la situa entre els dos amors de la seva vida: Hipòlit, l'estimat cegament, i Jon, el foraster, el desitjat i rebutjat a la vegada. Dos papers que fan un pols entre l'actor Roger Casamajor i l'actor Javier Beltrán, potents els dos, cinematogràfics a càmera lenta quan el drama demana sang.

L'actor Ramon Pujol és el germà Bernabé, que porta Jon a l'hostal. L'actor Oriol Genís és el Sr. Querol, personatge ja gran que es mou per l'hostal i que és també el culpable d'algun dels vicis del fill Hipòlit. I les actrius Laia Duran i Alba Pujol (aquesta alternant amb l'actriu Antònia Jaume) són la Llum i l'Ombra, els dos pols que mouen tots els personatges de «Sol solet», un títol que és una trapelleria lingüística del mateix Guimerà perquè, malgrat que porti a pensar en aquella tonada popular que diu: «Sol, solet, / vine'm a veure, vine'm a veure. / Sol, solet, vine'm a veure que tinc fred», en realitat apel·la a la solitud de Jon, el foraster, que es converteix en el personatge desllorigador del drama de l'obra. (...)