Solitud a Stromboli

Teatre

informació obra


Autoria:
Núria Casado
Direcció:
Imma Colomer
Intèrprets:
Fina Rius
Sinopsi:

Conferència teatral sobre la gran novel·la Solitud de Víctor Català i la mítica pel·lícula Stromboli de Roberto Rossellini

La Dra. Nela Simari, una distingida experta en el camp de la literatura comparada, ofereix una peculiar «conferència inaugural» entorn de la influència de Víctor Català sobre l'aclamat director italià Roberto Rossellini. La seva lliçó magistral no només ens endinsa en els universos paral·lels de Solitud i Stromboli, sinó que, a més, ens convida a reflexionar sobre el concepte d'autoria, el mateix fet creatiu, i sobretot, sobre qui surt a la llum i qui roman a l'ombra en el complex relat de la Història.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Solitud a Stromboli

20/02/2021

L'analítica prova del cotó

per Jordi Bordes

Mai les conferències acadèmiques ho són enterament en una escena. Sempre hi ha un gir final que justifica perquè s'ha passat de la tarima d'un Congrès d'especialistes a un escenari per a públic curiós. La relació entre Solitud de Víctor Català i Strómboli de Roberto Rossellini si no és certa sí, que és verossímil. L'actriu Fina Rius representa Nela Simani, una antiga deixeble d'un mestre a qui se l'homenatja (Pere Gaya) que va iniciar els seus estudis fent una comparació entre les dues peces, presentades al públic amb vàries dècades de diferència i diferent format. La tesi de Simani (una estudiosa de l'Alguer amb pare cinèfil i mare amant de la literatura catalana) és que Rossellini hauria basat la pel·l·lícula en el personatge central de la Mila, de Solitud: va justificant pas per pas cada situació i argumentant fins a quin punt flirtejava amb el plagi, i preguntant-se si no hagués estat més honest haver reconegut el punt d'arrencada.

La peça és formal però té alguns punts en què la ponent es dirigeix al públic. Té l'aire de despistada, com de perdre el fil contínuament. Però és només una estratègia per fer una denúncia personal en el lloc i el moment, aparentment, menys oportú. Però així com el personatge literari de Mila i Karin (interpretat per Ingrid Bergman, al film) necessiten sortir del cau on el destí els ha col·locat, també aquesta conferenciant reivindica poder sortir per iniciativa pròpia, desentenent-se del poder jeràrquic (i patriarcal). Són situacions similars que succeeixen en un segle llarg de diferència. Potser la Igualtat real no avança tant de pressa com caldria...

L'obra, que es va veure puntualment dins del cicle Epicentre del TNC (aquest novembre), es pot accedir per la versió digital. Veient aquest format és com hem tret aquests comentaris, al vol. La fortuna ha fet que, precisament, aquest mes de març es programi a l'Atrium. Fina Rius va interpretar, en aquesta sala, un memorable paper a Afterplay, una dramatúrgia en la que Brian Friel imaginava els personatges txekhovians, uns anys més tard, al Moscou desitjat (i encara més carregats de problemes econòmics i sentimentals).

Ara, Solitud a Stromboli torna a fer la prova del cotó, i es constata que hi ha una dependència excessiva cap al mestre i que aquest, amb major o menor consciència, construeix el discurs que més li convé. De fet, pot considerar-se una crítica al relat masculí però sense la contundència d'altres peces com Hey, hermana, Fem (la llista de Lourdes) o La volta al món en 80 ties.