SunBengSitting

Dansa

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Fira Mediterrània 2020
Oriol Puig Taulé
Itineraris recomana

Als amics de la Fira Mediterrània els agraden molt els còctels. Si l’esperit del mercat és unir la cultura d’arrel amb els llenguatges contemporanis, l’espectacle de l’austríac Simon Mayer encaixa a la perfecció en aquesta línia. Cant tirolès (el iòdel), dansa contemporània, música en directe i una serra mecànica. Ah, que m’ho deixava. I en Simon ho fa tot despullat. Cantar, ballar i tallar llenya amb una destral. Qui ha dit que la cultura popular és avorrida? Perill, humor i nuesa s’uneixen a SunBengSitting, que sense cap mena de dubte és un dels espectacles internacionals imprescindibles d’aquesta Fira Mediterrània. “Si remenes força estona / la barreja surt més bona / i el client deixes content”, cantava la Guillermina. Estem segurs que, a la Motta, aquest espectacle li encantaria.

Oriol Puig-Taulé

Autoria:
Simon Mayer
Coreografia:
Simon Mayer
Composició musical:
Simon Mayer
Intèrprets:
Simon Mayer
Direcció:
Simon Mayer
So:
Pascal Holper
Il·luminació:
Hannes Ruschbaschan, Lucas Gruber
Dramatúrgia:
Frans Poelstra
Sinopsi:

Simon Mayer, performer, ballarí, coreògraf i músic, és un dels noms destacats de l’escena austríaca i caracteritza el seu treball per l’experimentació amb el cant, la música i el ball tradicional. A la Fira veurem SunBengSitting, una peça que recorre al iòdel -modalitat de cant alpí-, a la dansa popular i a la dansa contemporània, un viatge al passat i una cerca lúdica i humorística de la identitat.

Crítica: SunBengSitting

18/10/2021

Agosarada reapropiació

per Jordi Sora i Domenjó

Després que no fos possible la seva presència l’any passat per la situació de pandèmia, arribava per fi l’austríac Simon Mayer amb una peça emblemàtica en la seva producció: “SunBengSitting”. Cant iòdel -una modalitat alpina-, música, ball tradicional i dansa contemporània, sense solució de continuïtat, completament nu i a l’embat de les diverses solucions imaginades per expressar el deute creatiu amb el passat i l’impuls que li’n genera. És especialment observable aquesta qüestió en el fragment final de l’obra, amb el record del pare i una història paradoxal especialment pertinent per a la reflexió que vol general: la tradició, la bella flor que cal preservar malgrat tots els entrebancs, és alhora una acció que parteix sempre de la seva transformació. La tallem i es marceix tothora. Només és presència momentània, per unes poques hores, el valor de la qual és efímer. Exactament com el que significa per als artistes la recuperació de les tradicions. No com un acte de folklorisme, sinó just tot el contrari: com una acció agosarada de reapropiació i reinvenció. I així és com desenvolupa tota aquesta performance un pèl esbojarrada, amb tocs de genialitat, diversitat de recursos materials i de significats – un micròfon conviu amb un tronc serrat; diversos instruments de percussió amb un violí, per exemple- en un espectacle profundament renovador de la tradició, alhora que respectuós.

Publicat a El Temps de les Arts

JORDI SORA i DOMENJÓ