Tenint en compte que l'autor Alan Bennett (Leeds, Yorkshire, Regne Unit, 1934), quan va escriure aquests relats per a la BBC, es van retransmetre després, fa més de 35 anys, per la ràdio, un cop adaptats al teatre, com es va fer el 1992 a Londres i readaptats ara aquí en una excel·lent versió catalana d'Anna Soler Horta, un té la temptació de tornar als orígens, tancar els ulls i escoltar-los amb els auriculars enganxats al vell aparell de les ones hertzianes. Això sí, amb les mateixes veus de tres actrius d'upa com les que els han reinterpretat, autodirigint-se l'una a l'altra, i descabdellant les dèries de cadascuna de les tres dones protagonistes sobre la mort, les malalties, la solitud, la culpabilibitat...
El dramaturg Alan Bennett, de qui aquí és pot recordar la seva monumental obra «Els nois d'Història», portada al Teatre Goya per Josep Maria Pou el 2008, té la virtut de fusionar comèdia i tragèdia amb un trencaclosques d'històries quotidianes, salpebrades amb humor, amb un llenguatge d'anar per casa però enriquidor i amb un recurs terapèutic: parlar fins a l'esgotament del que creuen i el que pensen per foragitar els propis fantasmes.
Els monòlegs escollits per a aquest muntatge són només una mostra del recull de dotze que Alan Bennett va escriure, com deia, per a la BBC. Però potser són els tres relats que millor reuneixen les característiques de la seva obra literària.
Si bé la base textual és essencial, posar-la en la veu d'Imma Colomer (que fa de Celia), de Lourdes Barba (que fa de Rosemary) i de Lina Lambert (que fa de Susan), és encara més essencial. Les tres desprenen tota la ironia que hi vol despendre Alan Bennett, es posen en el cos i l'ànima de les seves protagonistes, tres dones de l'Anglaterra més típica que no són tampoc tan diferents d'altres tres dones d'altres cultures gràcies al rerefons universal amb què les dota l'autor.
El títol de l'espectacle «Talking heads», és a dir, «Caps parlants», pot fer pensar que Rosemary, Celia i Susan parlen i parlen pels descosits. Sí, una mica sí. Però durant mitja hora cadascuna tenen la capacitat de retratar tres vides tan diferents de cara enfora i tan semblants de cara endins.
Una dona que té cura de mantenir entre crestalls el jardí-hortet d'una veïna condemnada per violència de gènere com a presumpta assassina del marit (l'actriu Lourdes Barba); una viuda que malda per continuar aguantant la botiga d'antiguitats del marit espoliant el veïnat que fa l'últim badall (l'actriu Imma Colomer); i una dona de vicari (l'actriu Lina Lambert) que té més lluny del pensament combregar amb la fe del marit i que troba el refugi del seu esclavatge en el sarcasme i la beguda. Les tres, unides per una escenografia romàntica amb mà de pintor (la de Julio Vaquero) que fa que el triangle protagonista sembli una sola dona.
Fa la impressió que les tres dones angleses s'han escapat d'una tertúlia de l'hora del te i han deixat anar tot el que elles i la societat que representen arrosseguen com un llast, des de la discriminació, ja sigui per religió, cultura o classe social, fins als secrets d'alcova, els adulteris amagats, els desitjos mai aconseguits o les frustracions covades amb els anys.
Però, això sí, al mal temps, bona cara. I és aquesta bona cara i l'humor fi el que salva les tres de caure a la caldera de l'infern. La Rosemary, la Celia i la Susan d'Alan Bennett no necessiten, com passa ara, ni sessions de psicòleg ni sessions de terapeuta. Rosemary, Celia i Susan són tres ànimes enfortides i endurides pel solatge i la cuirassa protectora de tot un altre temps. (...)
