Talking Heads és una sèrie de monòlegs que Alan Bennett va escriure originàriament per a la BBC (els sis primers episodis van retransmetre’s el 1988, i els sis següents, al cap de deu anys, el 1998). Aquests monòlegs —interpretats per actors i actrius de primera fila com Penelpe Wilton, Eileen Atkins o Maggie Smith, entre altres— van fer-se molt populars i van traslladar-se a la ràdio i al teatre (l’estrena a Anglaterra va tenir lloc el gener de 1992 al Comedy Theatre, a Londres).
Tot i que les peces aborden qüestions diverses, hi ha alguns temes recurrents, com la mort, la malaltia, la soledat i el sentiment de culpa. Fusionant la comèdia i la tragèdia amb una habilitat diabòlica, Alan Bennett construeix un mosaic d’històries domèstiques sobre la fragilitat humana en un entorn que recorda el Leeds natal de l’autor. Bennett retrata amb un humor molt britànic una sèrie de personatges insignificants —sobretot dones— que s’expressen amb una llengua col·loquial farcida de divertidíssims girs populars. Però, entre el to de les paraules i el que es diu realment a través d’elles, hi ha una escletxa per on s’esmuny l’emoció i es revela furtivament la tragèdia d’unes existències sense futur, que, per no lliurar-se al vertigen del buit i crear la il·lusió de la vida, parlen sense parar.
"Talking heads" són tres monòlegs del novel.lista i guionista Alan Bennet, que fusionen la comèdia i la tragèdia, tot això amanit amb el típic i àcid sentit de l'humor britànic. Interpretats per gent de la talla d'Imma Colomer, Lurdes Barba i Lina Lambert, hem descobert una petita joia a la cartellera teatral: històries sobre dones que no coneixen la felicitat, però ho accepten.
Defugint el drama, descobrim una deliciosa tragicomèdia al més pur estil britànic, que ens serveix per conèixer (qui no el conegui) Alan Bennet, dramaturg, monologuista, guanyador d'un Tony, àcid, pertorbador i alhora fascinant. I si els seus monòlegs es van fer famosos a la BBC entre els anys 80 i 90 interpretats per actors com Maggie Smith, no desmereixen en absolut, ans al contrari, aquests tres autèntiques dames teatrals.
Així, Imma Colomer és una antiquària que té cura de si els veïns passen a millor vida per apropiar.se de mobles i objectes, i revendre'ls. Se l'ilumina el rostre quan creu que aconseguirà el seu objectiu, però no ens enganyem: per no haver donat una puntada de peu en el seu moment, s'ha convertit en una persona francament desgraciada. Com ho és també Lurdes Barba, que cuida el jardí de la veïna, arrestada per haver matat pressumptament el seu marit maltractador, però en el fons no sap què fer a la vida. Com ho és, en definitiva, Lina Lambert, la dona del vicari; tant infeli, ella, que agafa el camí que la conduirà cap a la beguda i la infidelitat.
Tot plegat, són dones que per diferents circumstàncies no tenen més remei que seguir vivint així...però en el fons ho accepten, i com a bones angleses, li acaben posant sentit de l'humor. Fí, àcid, o negre, però sentit de l'humor.
Esplèndidament interpretada i traduïda (les unes han dirigit a les altres),s'ho han passat molt bé i això es nota; l'espectador també gaudeix: perquè somriu, riu en ocassions obertament, i també a voltes se li congela el somriure, per què, no ho oblidem, no deixen de ser un mosaic d'històries domèstiques sobre la fragilitat humana. Tan fràgils, però encara podem fer bromes sobre la nostre condició...