Tan poca vida (A little life)

informació obra



Adaptació:
Koen Tachelet
Dramatúrgia:
Bart Van den Eynde
Intèrprets:
Marieke Heebink, Maarten Heijmans, Hans Kesting, Majd Mardo, Ramsey Nasr, Eelco Smits, Steven Van Watermeulen, Mandela Wee Wee
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Composició musical:
Eric Sleichim
Músics:
BL!NDMAN
Vestuari:
An D'Huys
Autor:
Alícia Gorina
Direcció:
Alícia Gorina
Sinopsi:

L'any 2015, Hanya Yanagihara, una autora nascuda a Los Angeles i filla d'un pare hawaià i una mare coreana, va publicar una novel·la de prop de mil pàgines que es va convertir en un best-seller. Considerada una de les millors novel·les de l'any per The New York Times, va ser finalista del Man Booker Prize i del National Book Award for Fiction. Partia de la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de trenta anys. I se centra en el personatge d'un d'ells, un advocat novaiorquès amb una història duríssima que arrenca en la infantesa i que el condueix a l'autodestrucció. El catàleg d'horrors físics i morals sacseja d'una manera gairebé insuportable uns lectors i lectores que, tot i això, se senten incapaços d'abandonar la novel·la. Hi ha qui ha vist en la història de l'advocat i els amics que miren d'ajudar-lo una mena de dissecció de la masculinitat contemporània. D'altres, com Ivo van Hove, en canvi, hi han trobat una història sobre el bé i el mal. El director de la prestigiosa companyia Internationaal Theater Amsterdam (Toneelgroep Amsterdam i l'Amsterdam Stadsschouwburg es van fusionar el gener del 2018 i, a partir de la temporada 18/19, operaran amb el nom d'Internationaal Theater Amsterdam) porta a l'escenari una d'aquelles novel·les que tenen la capacitat de canviar la vida dels lectors. Actors i actrius s'enfronten a un repte interpretatiu terriblement exigent en una posada en escena asfixiant i inclement que és, diuen, un dels millors treballs de Van Hove. El director, que controla amb una precisió extrema els estats d'ànim dels personatges, utilitza els recursos escènics per mostrar-nos una Nova York on l'èxit i la satisfacció s'imposen com una norma, mentre fa servir una formació de cordes en directe (BL!NDMAN, amb qui ja va col·laborar a Tragèdies romanes) per marcar l'acció en escena.

Crítica: Tan poca vida (A little life)

07/07/2019

El dolor que travessa l’escena

per Teresa Ferré

Només Romeo Castelluci ens havia plantat a escena el terror d’un nen abusat pel seu pare a Purgatorio, un espectacle que encara ara m’esglaia la memòria. Ara, Ivo van Hove ha aconseguit que físicament sortís adolorida del Lliure de Montjuïc amb la seva posada en escena de la novel·la A little life. El best-seller de Hanya Yanagihara narra l’amistat durant dècades, des de la universitat fins a la maduresa dels cinquanta, de quatre amics. Quatre homes d’èxit a la sofisticada Nova York: Willem l’actor, Malcom l’arquitecte i JB l’artista; satèl·lits al voltant del sol Jude, un advocat que arrossega una infantesa d’abusos infantils, una adolescència d’obligada prostitució i un atropellament que li ha minat la salut física. 

Aquesta «mica de vida» és dolor en estat pur; solitud malgrat amics, família i amor, i desig només per l’autodestrucció i l’anhelat descans d’acabar amb tot. Molta tristor com a espectadora, i també ràbia perquè em resulta inconcebible que una espècie animal pugui infligir tant de mal a les seves criatures, sempre indefenses.     

La tercera novel·la portada a escena per Ivo van Hove en la seva cinquena visita al festival Grec confirma l’excel·lència del director i l’equip que capitaneja, un pas de gegant per la temàtica que afronta del qual la companyia International Theater Amsterdam se’n surt de manera superba i amb elegància. I em confirma la fascinació que em provoquen tots els seus muntatges per la capacitat que té el director a l’hora de construir la narració escènica, que m’absorbeix totalment l’atenció.   

A diferència de peces anteriors, els recursos estètics no funcionen des de l’espectacularitat sinó que l’escenografia i la il·luminació de Jan Versweyveld són més recollides. Públic a banda i banda i dues pantalles que tanquen el perímetre amb perpetues imatges dels carrers de Nova York, només distorsionades quan les crisis del protagonista són evidents. Atmosfera d’estat d’ànim que també s’aconsegueix gràcies al quartet Blidman en directe. Dins l’espai on transcorren les diferents accions una cuina en funcionament i les diverses estances dels personatges, el pis presidit per un lavabo constantment netejat després de les autolesions del protagonista, l’estudi pictòric de JB o la taula de treball amb les maquetes de Malcom. 

Els salts temporals queden totalment plasmats a mesura que avança l’acció gràcies al treball en diferents plànols i a la força de la precisió en el detall, deixant fora de camp els intèrprets que no participen, clara marca de la manera de treballar de van Hove. 

Interpretacions que continuen estratosfèriques on cal evidentment destacar el titànic treball de Ramsey Nasr (Jude), especialment a l’hora de transmetre el plaer de l’autolesió només amb l’expressió del rostre, contraposada al patiment i el fàstic de les relacions sexuals fins i tot quan està amb la seva parella. Imprescindible mencionar Hans Kesting que es desdobla en els diferents abusadors, sempre construïts a través dels ulls de Jude. En primer lloc com l’afable pare Luke de mirada i posat càndid, aquell que estima el nen de 8 anys i li promet un casament, resulta gairebé increïble caure com a públic en aquesta bonhomia. Posteriorment es personifica en el terror absolut del qual el protagonista dubta si en sortirà viu, el doctor Taylor. Finalment el dissenyador de moda violador que Jude sembla que rep perquè es mereix tota la seva violència i menyspreu clarament explícit físicament a escena. 

Definitivament A little life és un espectacle teatralment colossal, però ni de lluny apte per a tots els gustos, ni tan sols per al públic fidel a van Hove, d’aquí molta deserció a la mitja part. Personalment, no repetiria l’experiència, i més ara sabent que la tristesa es queda enganxada a la pell passats dies de la funció; per tot el que es mostra a escena, però sobretot, per tot allò que el International Theater Amsterdam aconsegueix evocar.