Tan poca vida (A little life)

informació obra



Adaptació:
Koen Tachelet
Dramatúrgia:
Bart Van den Eynde
Intèrprets:
Marieke Heebink, Maarten Heijmans, Hans Kesting, Majd Mardo, Ramsey Nasr, Eelco Smits, Steven Van Watermeulen, Mandela Wee Wee
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Composició musical:
Eric Sleichim
Músics:
BL!NDMAN
Vestuari:
An D'Huys
Autor:
Alícia Gorina
Direcció:
Alícia Gorina
Sinopsi:

L'any 2015, Hanya Yanagihara, una autora nascuda a Los Angeles i filla d'un pare hawaià i una mare coreana, va publicar una novel·la de prop de mil pàgines que es va convertir en un best-seller. Considerada una de les millors novel·les de l'any per The New York Times, va ser finalista del Man Booker Prize i del National Book Award for Fiction. Partia de la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de trenta anys. I se centra en el personatge d'un d'ells, un advocat novaiorquès amb una història duríssima que arrenca en la infantesa i que el condueix a l'autodestrucció. El catàleg d'horrors físics i morals sacseja d'una manera gairebé insuportable uns lectors i lectores que, tot i això, se senten incapaços d'abandonar la novel·la. Hi ha qui ha vist en la història de l'advocat i els amics que miren d'ajudar-lo una mena de dissecció de la masculinitat contemporània. D'altres, com Ivo van Hove, en canvi, hi han trobat una història sobre el bé i el mal. El director de la prestigiosa companyia Internationaal Theater Amsterdam (Toneelgroep Amsterdam i l'Amsterdam Stadsschouwburg es van fusionar el gener del 2018 i, a partir de la temporada 18/19, operaran amb el nom d'Internationaal Theater Amsterdam) porta a l'escenari una d'aquelles novel·les que tenen la capacitat de canviar la vida dels lectors. Actors i actrius s'enfronten a un repte interpretatiu terriblement exigent en una posada en escena asfixiant i inclement que és, diuen, un dels millors treballs de Van Hove. El director, que controla amb una precisió extrema els estats d'ànim dels personatges, utilitza els recursos escènics per mostrar-nos una Nova York on l'èxit i la satisfacció s'imposen com una norma, mentre fa servir una formació de cordes en directe (BL!NDMAN, amb qui ja va col·laborar a Tragèdies romanes) per marcar l'acció en escena.

Crítica: Tan poca vida (A little life)

16/07/2019

Una autèntica tragèdia contemporània

per Iolanda G. Madariaga

Ivo van Hove és un gran mag del teatre capaç de condensar en quatre hores d’espectacle una novel·la de 1000 pàgines. La novel·la homònima de Hanya Yanagihara (A little life, 2015) ha esdevingut un èxit aclaparador, tan de crítica com de vendes. A un ritme que s’accelera progressivament, el director de la companyia Internationaal Theatre Amsterdam, ens submergeix en una història d’amistat que uneix Marlow, JB, Willem i Jude durant uns trenta anys. Els quatre joves es coneixen a la residència universitària a Nova York. Allí s’inicia la seva amistat que perdurarà a través del temps malgrat les seves diferències i els diferents camins professionals de cada un d’ells. La història s’articula al voltant de Jude St. Francis i de la seva relació amb els altres companys. Coneixem Jules com un jove intel·ligent i servicial, amb un passat que s’endevina obscur i molt gelós de la seva intimitat. Seguint el desenvolupament de la novel·la, sabrem dels diferents problemes físics que torturen el jove Jules i de les autolesions que s’infligeix en els moments d’ansietat. Poc a poc, en la mateixa mesura que ho van fent els seus amics, anirem esbrinant el seu tortuós passat marcat pels abusos i l’explotació sexual als que va estar sotmès des de la seva infantesa.

L’obra original té tots els elements per a ser qualificada d’un gran best-seller, una obra que parla d’amistats indestructibles i de la distància abismal que pot separar l’èxit professional i/o social de la felicitat. Aquest concepte tan fugisser i sobrevalorat, segons el text. L’obra es centra en les relacions humanes més enllà dels rols sexuals, menystenint el sexe com part fonamental per aconseguir una vida plena. Però el que sura de l’espectacle és la intel·ligent capacitat per construir una dramatúrgia que travessa una multitud d’escenaris en un sol espai escènic. La de recrear una vintena o més de personatges amb tant sols vuit intèrprets. La d’oferir-nos tres o quatre escenes simultànies que ens fan comprendre una determinada situació. La de sintetitzar els diàlegs essencials per fer avançar l’espectacle a ritme trepidant. La de mantenir l’atenció dels espectadors amb una tensió dramàtica que té molt a veure amb unes interpretacions magnífiques en tot moment, tan si s’està jugant una escena central com si s’actua als marges. En tot això hi ha la feina d’un equip artístic excel·lent, un treball d’establir jerarquies, de descartar escenes i desenvolupaments de personatges: adaptació, dramatúrgia, espai escènic i il·luminació al servei del concepte del director. Ivo van Hove construeix l’espectacle bevent directament de la novel·la, però el seu és un treball de creació que depassa el text del que parteix. Ja ho havíem vist en altres ocasions amb Tragèdies romanes, La voix humaine, The Fointainhead o De stille kracht. Aquí, les diferents veus dels protagonistes resten subjugades al concepte dramàtic del director que, com a demiürg, ens presenta la seva versió de la història. Per puntuar-la, és clau la interpretació en directe de la música original d’Eric Sleichim pel quartet de corda BLINDAM. A The Fointainhead, veiem l’acció dels tècnics com a teló de fons, ara s’improvisa un fos per col·locar-hi el quartet; la música dialoga amb l’acció dramàtica com un element més, sense menysprear allò que ve des de la cabina de so. Dues pantalles, a banda i banda de l’escena, projecten imatges de la ciutat de Nova York -l’altre gran protagonista de la novel·la-, imatges a peu de carrer que fan referència a les passejades de Jude. La càmera passeja per una ciutat sovint extraordinàriament buida de transeünts: imatges d’una inabastable soledat que es distorsionen quan l’angoixa del protagonista creix, fins granular-se en les seves laceracions. Res no hi ha a l’espectacle que no es pugui trobar al text narratiu -tret d’algun canvi en l’ordre de les escenes-, però allò que passa a escena colpeja l’espectador sense treva. Hom surt amb la sensació d’haver acompanyat Jude -de la mà de l’actor Ramsey Nars- al seu particular purgatori. La seva “minsa vida” és la d’un supervivent de l’horror, del dolor i de la por. Van Hove recrea una autèntica tragèdia contemporània on els déus han desaparegut definitivament i del cel només cal esperar allò que els humans siguem capaços de construir.