Tan poca vida (A little life)

informació obra



Adaptació:
Koen Tachelet
Dramatúrgia:
Bart Van den Eynde
Intèrprets:
Marieke Heebink, Maarten Heijmans, Hans Kesting, Majd Mardo, Ramsey Nasr, Eelco Smits, Steven Van Watermeulen, Mandela Wee Wee
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Composició musical:
Eric Sleichim
Músics:
BL!NDMAN
Vestuari:
An D'Huys
Autor:
Alícia Gorina
Direcció:
Alícia Gorina
Sinopsi:

L'any 2015, Hanya Yanagihara, una autora nascuda a Los Angeles i filla d'un pare hawaià i una mare coreana, va publicar una novel·la de prop de mil pàgines que es va convertir en un best-seller. Considerada una de les millors novel·les de l'any per The New York Times, va ser finalista del Man Booker Prize i del National Book Award for Fiction. Partia de la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de trenta anys. I se centra en el personatge d'un d'ells, un advocat novaiorquès amb una història duríssima que arrenca en la infantesa i que el condueix a l'autodestrucció. El catàleg d'horrors físics i morals sacseja d'una manera gairebé insuportable uns lectors i lectores que, tot i això, se senten incapaços d'abandonar la novel·la. Hi ha qui ha vist en la història de l'advocat i els amics que miren d'ajudar-lo una mena de dissecció de la masculinitat contemporània. D'altres, com Ivo van Hove, en canvi, hi han trobat una història sobre el bé i el mal. El director de la prestigiosa companyia Internationaal Theater Amsterdam (Toneelgroep Amsterdam i l'Amsterdam Stadsschouwburg es van fusionar el gener del 2018 i, a partir de la temporada 18/19, operaran amb el nom d'Internationaal Theater Amsterdam) porta a l'escenari una d'aquelles novel·les que tenen la capacitat de canviar la vida dels lectors. Actors i actrius s'enfronten a un repte interpretatiu terriblement exigent en una posada en escena asfixiant i inclement que és, diuen, un dels millors treballs de Van Hove. El director, que controla amb una precisió extrema els estats d'ànim dels personatges, utilitza els recursos escènics per mostrar-nos una Nova York on l'èxit i la satisfacció s'imposen com una norma, mentre fa servir una formació de cordes en directe (BL!NDMAN, amb qui ja va col·laborar a Tragèdies romanes) per marcar l'acció en escena.

Crítica: Tan poca vida (A little life)

06/07/2019

Excepcional retrat de dolor i llum vital

per Jordi Bordes

Ivo van Hove sempre aclapara. La posada en escena, amb els sofàs i una cuina contínuament en funcionament, recorda aquell fabulós i mastodòntic Tragèdies romanes amb què es va donar a conèixer a Barcelona i que va marcar el seu idil·li amb la ciutat. Els altres treballs, potser perquè partien d’unes històries en què hi havia poca identificació, van anar diluint la relació (The fountainhead, 2014; La voix humaine, 2015; i La força oculta, 2016). Aquesta Tan poca vida és tant preciosa com enervant. Durant quatre hores, es projecten als dos laterals voreres de Nova York, com indicant que allò que es narra i es pateix a l’escenari podria reproduir-se en qualsevol de les finestres que es veuen en travelling incessant. Transmet aquella angúnia d'El purgatorio de Castellucci: sempre en alerta d'una violència callada.

Quatre joves adinerats parlen sobre la seva vida, aparentment, resolta, encara que siguin desocupats. Es veu que venen de famílies amb recursos quan la càmera es projecta en Jude, en la seva coixera, es va descabdellant un passat fosc, inquietant, aclaparador. L’autodestrucció serà un camí estrany que, aparentment, l’allibera, però en realitat delimita clarament la seva infelicitat. Si un home cepat és el símbol de l’amenaça, el d’una dona és la irada terapèutica. I el seu company (l’actor desocupat) és el que amb una gran generositat decidirà anar unint els pedaços d’una vida injustament maltractada. Tot i la quotidianitat d’aquests personatges, que es deleixen per la pintura i per la gastronomia, són sans i cultes. Però això no impedeix que, per moments, puguin ser insensibles. No treuen ni un sol cop el mòbil. Van Hove posa a prova la tesi de Pavlov: cada cop que l’infermer prepara gasses, el públic s’eriça conscient que es prepara una nova carnisseria amb fulles d’afaitar pels braços del protagonista. L’obra, homònima del llibre, decideix redimir amb la llum del qui voldria tenir esperança, tot i que gairebé res (enmig del luxe) li havia sanat.