Tan poca vida (A little life)

informació obra



Adaptació:
Koen Tachelet
Dramatúrgia:
Bart Van den Eynde
Intèrprets:
Marieke Heebink, Maarten Heijmans, Hans Kesting, Majd Mardo, Ramsey Nasr, Eelco Smits, Steven Van Watermeulen, Mandela Wee Wee
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Composició musical:
Eric Sleichim
Músics:
BL!NDMAN
Vestuari:
An D'Huys
Autor:
Alícia Gorina
Direcció:
Alícia Gorina
Sinopsi:

L'any 2015, Hanya Yanagihara, una autora nascuda a Los Angeles i filla d'un pare hawaià i una mare coreana, va publicar una novel·la de prop de mil pàgines que es va convertir en un best-seller. Considerada una de les millors novel·les de l'any per The New York Times, va ser finalista del Man Booker Prize i del National Book Award for Fiction. Partia de la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de trenta anys. I se centra en el personatge d'un d'ells, un advocat novaiorquès amb una història duríssima que arrenca en la infantesa i que el condueix a l'autodestrucció. El catàleg d'horrors físics i morals sacseja d'una manera gairebé insuportable uns lectors i lectores que, tot i això, se senten incapaços d'abandonar la novel·la. Hi ha qui ha vist en la història de l'advocat i els amics que miren d'ajudar-lo una mena de dissecció de la masculinitat contemporània. D'altres, com Ivo van Hove, en canvi, hi han trobat una història sobre el bé i el mal. El director de la prestigiosa companyia Internationaal Theater Amsterdam (Toneelgroep Amsterdam i l'Amsterdam Stadsschouwburg es van fusionar el gener del 2018 i, a partir de la temporada 18/19, operaran amb el nom d'Internationaal Theater Amsterdam) porta a l'escenari una d'aquelles novel·les que tenen la capacitat de canviar la vida dels lectors. Actors i actrius s'enfronten a un repte interpretatiu terriblement exigent en una posada en escena asfixiant i inclement que és, diuen, un dels millors treballs de Van Hove. El director, que controla amb una precisió extrema els estats d'ànim dels personatges, utilitza els recursos escènics per mostrar-nos una Nova York on l'èxit i la satisfacció s'imposen com una norma, mentre fa servir una formació de cordes en directe (BL!NDMAN, amb qui ja va col·laborar a Tragèdies romanes) per marcar l'acció en escena.

Crítica: Tan poca vida (A little life)

04/07/2019

Una ferida oberta en carn viva es passeja per Nova York: van Hove torna a donar mostres de talent excepcional

per Ramon Oliver

Una mica de vida.Quan ets un nen de 12 anys obligat a prostituir-te i estàs amb un client que ha pagar els seus bons calerons per passar una bona  estona amb tu, has de donar-li el plaer que ell busca fingint tant com calgui, i mostrant en la teva  forma d’actuar amb ell una mica de vida. Això li va ensenyar al Jude el germà Luke, l’únic germà del monestir on el nen va créixer que sempre va ser afectuós amb ell . I quan trobes algú que afirma voler donar-te aquell amor que ningú més t’ha donat mai i fins i tot afirma que quan tinguis 16 anys es casarà amb tu i et portarà a viure a una bonica cabana al ben mig d’un bonic bosc, és possible que no vegis en aquesta persona el pedòfil proxeneta que en realitat és. I que el vulguis complaure sempre. I que vulguis complaure sempre també  els clients que ell busca amb afany durant el dia  per portar-los cap al teu llit de motel quan cau la nit.

Perdoneu que us hagi fet una mica de “spoiler”, si resulta que sou futurs lectors de la novel·la de Hanya Yanagihara ( una novel·la que reconec haver devorat amb dolorosa addicció )  a partir de la qual  Ivo van Hove ha creat el seu portentós nou espectacle. Però és que l’expressió “A little life” que trobem al títol de la novel·la, es refereix també al “consell professional” amb quelcom de terrible ordre  que el germà Luke li ofereix al seu explotat pupil. I al llarg de les quatre dècades següents , Jude demostrarà més d’un cop haver aprés la lliçó: quan després de passar-se anys i més anys protegint-se emocionalment darrera el silenci sobre el que ha estat la seva existència arriba aquell moment en el qual algú li dona realment allò que d’altres fingien donar-li, Jude sentirà també la necessitat de fingir una mica de vida allà on només sent fàstic i horror: el que sigui, per tal d’evitar sentir de nou l’angoixa de l’abandó.

“A Little Life”, com afirma van Hove, “és un descens destructiu a àrees de dolor pur, de solitud pura, de pur desemparament , d’amistat pura”.  Una amistat a quatre bandes ( al voltant de l’advocat Jude hi trobem l’actor Willem, l’arquitecte Malcolm i el pintor JB) que es desenvolupa al llarg de quatre dècades ( des dels dies universitaris fins als anys de la maduresa). I paradoxalment, la seva autora considera que aquest descens als inferns  (auto)destructius  que ella descriu implacablement pagina  darrera pagina i que van Hove visualitza de forma aclaparadora deixant l’espectador abocat a no poder apartar la vista de l’autolesió que amara implacablement el cos i la roba, en té també quelcom de conte de fades. Certament, Jude es troba un i altre cop davant el patiment i la humiliació física i psíquica. El seu univers en va ple de ogres que, com aquells dels contes, et poden tancar (literalment) a caus foscos i convertir-te en els seus esclaus. I a l’univers d’en Jude quan te n’escapes d’un d’aquests ogres, ja en tens un altre que t’està esperant a la cantonada.  Però també hi apareixen en ell les “fades madrines” que intenten un i altre cop reparar allò que potser no és reparable, que intenten un i altre cop transmetre-li al Jude que darrera tan poca vida viscuda sempre amb tant de  dolor, s’hi pot trobar molta vida. No serà una mica excessiu tan patiment, es pregunten alguns lectors de la novel·la i/o espectadors del muntatge teatral, davant el cúmul de monstruositats que li toca patir al Jude?  Però l’excés de dolor no resulta precisament un fet excepcional, quan sembles haver nascut amb totes les cartes marcades. Quan t’has criat entre l’abús i el maltractament. Quan –i això, també és quelcom del tot habitual- acabes sentint-te tan brut per tot el que t’han fet fer que acabes sentint-te alhora culpable i del tot digne de menyspreu; tant que, si algú t’estima, seràs  el primer en intentar demostrar-li que no ets digne de la seva estimació. I llavors, acabes elegint a qui de forma patent o latent saps que t’acabarà fent molt de mal, perquè no et mereixes altra cosa. I  t’has de castigar i seguir castigant. Com ve a dir  en Jude, llavors  infringir-te una ferida pot acabar semblant una forma de deixar anar el pus que et devora per dins. En aquest sentit, cal fixar-se en el plaer que mostra el rostre de Ramsey Nasr al llarg de la seva antològica interpretació quan arriben aquests moments en els quals la fulla d’afaitar s’endinsa sota la pell: justament tot el contrari a aquella repulsió ben visible també a la cara  que li desperta qualsevol  contacte físic que tingui  a veure amb la sexualitat.

Van Hove , comptant com sempre amb la complicitat de l’extraordinari escenògraf Jan Versweyveld ( responsable també de l’admirable disseny d’il·luminació del muntatge) situa la seva proposta dins un rectangle escènic amb els espectadors ubicats  a dues bandes: mentre una de les grades ( la més petita) s’aixeca directament damunt l’escenari, l’altra ho fa des de l’espai a mena de fosso on s’hi troben les cordes del quartet BLINDMAN, la música en directe del qual potencia l’atmosfera emocional de tot l’espectacle. I arriba a la seva màxima expressió quan Jude ens canta una peça de Mahler que d’alguna manera, conté la clau de tot el dolor de la seva existència i evidència quin és l’únic camí que li permetria escapar d’aquest dolor.

A les altres dues bandes del rectangle escènic, ens hi trobem dues grans pantalles. Però aquest cop van Hove no se’n serveix com altres vegades de la filmació en directe que escruta el rostre de l’intèrpret mentre el cameràman el segueix per tot  arreu. El que fan les pantalles aquest cop és realitzar una lenta passejada pels carrers de Nova York que no s’atura mai. Però que sí queda dramàticament distorsionada quan Jude es lliure a l’autodestrucció , i les imatges es granulen i s’acceleren fins fer indistingible el paisatge urbà. Nova York és un altre dels grans protagonistes  d’aquesta història, i per Nova York realitza el Jude de la novel·la unes llargues caminades que en alguns períodes de la seva vida constitueixen gairebé el seu únic refugi terapèutic. Van Hove prescindeix d’aquest aspecte del relat original. Però no prescindeix gens ni mica de Manhattan, i del seu valor simbòlic . Triomfar a la Big Apple és sinònim d’haver fet el cim del món, i d’una o altra manera, els quatre amics d’aquesta brutalment colpidora  història es poden considerar veritables triomfadors. Però a l’hora, no cal ni dir que la brillantor de l’èxit extern pot fer també que la sensació de fracàs intern es faci encara més aclaparadora. Per damunt d’aquest rectangle escènic i d’aquestes pantalles novaiorqueses  que caminen  kilòmetres i més kilòmetres , van Hove i Versweyveld ubiquen un gran tot i que  minimalista  quadrilàter volàtil que al llarg de l’espectacle crea intenses atmosferes lumíniques. Però és a l’escena final, després de quatre hores de representació, quan aquesta arquitectura escènica digna d’haver estat imaginada pel mateix Malcolm baixa de les altures, i  assoleix  tota la seva dimensió dramatúrgica: dins seu es visualitza perfectament la forma com la mort transforma la presència en absència, sense deixar per això de fer visible la petjada emocional de l’absent.