El nom de Sergio
Blanco no us resulta encara prou familiar? Doncs ja va sent hora que el tingueu
ben memoritzat, perquè al llarg de les properes setmanes aquest sensacional autor nascut a l’Uruguai
però resident a París, serà ben present – ja tocava- a la nostra cartellera ;
tant present com acostuma a estar-ho en aquests darrers anys a totes les grans
cartelleres internacionals: sense anar més lluny, el muntatge londinenc
d’aquesta mateixa extraordinària obra es
va emportar l’any passat el molt cotitzat Off West End London Award a la millor
producció. Doncs ara el TNC li dedica un
cicle gràcies al qual podreu conèixer
també la seva visió de “Kassandra”, el
podreu conèixer a ell mateix com actor parlant-nos de les visions que li
provoca Joan Brossa amb el retorn de
“Cartografia de una desaparición” , i podreu entrar a sac en la lectura
del seu teatre gràcies al llibre “Teatre reunit de Sergio Blanco” que
l’editorial Arola publica en col·laboració amb el mateix TNC. Però això no és
tot: Temporada Alta – el festival al qual li devem en gran mesura la difusió del seu
teatre a casa nostra – inclou també a la seva programació “El bramido de Düsseldorf”, la més recent ( i
ja molt aclamada) autoficció de l’autor de “ La ira de Narciso” , una altra
mostra magistral de talent dramatúrgic vista també al TA. Teniu dubtes sobre el
que vol dir això de l’autoficció? Doncs així és com es denominen aquelles
creacions no autobiogràfiques en les quals el creador s’inclou sempre a ell
mateix d’una o altra forma, jugant sovint amb els límits d’allò que presenta
uns trets que sí semblen biogràfics
i allò altre que respon a la pura
inventiva. El fet que el dramaturg que coprotagonitza “Tebas Land” i actua com
a narrador sigui conegut com a S, i que quan parla d’ell mateix deixi anar
informacions que s’ajusten també a la pròpia història personal de Sergio Blanco
– com ara el bilingüisme franco -espanyol en que mou la seva existència- va en
aquest sentit.
També va ser a la
Temporada Alta de fa quatre anys, on vaig descobrir per primer cop aquest
“Tebas Land” dirigit llavors pel seu mateix autor, i vaig quedar aclaparat amb la força colpidora,
la intel·ligència expositiva, l’entramat emocional i la forma de connectar el
nostra avui amb els mites tràgics i clàssics que marquen la nostra cultura que
ens presenta el text. Un text en el
qual, com us deia abans, S - autor teatral que es disposa a estrenar una
peça escènica inspirada en el cas d’un jove parricida disposat a col·laborar en
el procés creatiu de l’espectacle i fins i tot a interpretar-se a ell mateix a
l’escenari – se n’encarregarà de narrar la història. I gairebé al principi de
tot, S es fa (ens fa) de forma explícita les dues preguntes que articulen tota
l’obra: com es comença a escriure un text? Com es comença a gestar un
parricidi? Aquestes dues preguntes obren alhora un munt més d’altres preguntes
implícites que aniran sorgint al llarg de l’obra. Què en resta de veritat en
una representació artística quan aquesta vol transmetre uns fets reals
utlitizant paraules fictícies pronunciades per actors que alhora es fan passar
per persones reals? Quina diferència existeix entre una imitació i una
interpretació? Quin és el punt en el qual la distorsió de la realitat ( per
exemple, la substitució d’un rosari de gessamí per un rosari de pètals de rosa;
si veieu o llegiu l’obra entendreu del que parlo) dona més informació sobre
ella que la mateixa realitat? És un parricida aquell que mata al pare sense
saber que és el pare, com li passa al mateix Èdip , rei de Tebas? Tenim tots el
nostre moment Tebas Land encara que sigui metafòric o sublimat,
tal i com defensava el Dr. Freud quan deia allò que cal matar al pare?
Quan mirem als ulls d’algú que ha comès un crim, ens fa por reconèixer en
aquests ulls la nostra pròpia mirada?
Cert:
probablement algunes d’aquestes preguntes les heu trobat ja formulades a altres
creacions artístiques. Però mai com les formula Blanco al llarg d’aquest sèrie de trobades entre S i el seu
parricida dostoievskià ( tractant-se del tema que es tracta resultava inevitable
que també “Els germans Karamàzov” fessin una punyent aparició ) i S i l’actor
que finalment ha d’interpretar el paper de l’assassí, i que ( també el tema del doble és molt de
Dostoievski ) acaba portant les mateixes ulleres i les mateixes esportives que
l’assassí, encara que en un cas es tracti d’originals i en l’altre de productes
adquirits al top manta. Blanco situa aquestes trobades entre les reixes d’una
presó / pista de bàsquet estrictament vigilada per unes càmeres de vídeo destinades
també a tenir un paper important, tant al memorable muntatge original dirigit
pel mateix autor, com al també força
notable que ara ens presenta Natalia Menéndez. Però en aquest cas, cap càmera
pot enregistrar tota la subtil gamma
d’emocions, vulnerabilitats, intensos rampells de tendresa, i mirades
impregnades de latent desig que es detecten a l’escenari. I, malgrat les
vacil·lacions inicials d’un Pablo Gèmez-Pando una mica insegur , el cert és que
tant ell com un potent Pablo Espinosa
que es desdobla amb molt ajustat equilibri, acaben generant aquella corrent
d’emoció que Blanco sap també com anar introduint de forma diria que
magistral. Voleu conèixer d’una vegada
el teatre de Blanco? Doncs no us perdeu per res
el breu pas pel TNC d’aquesta obra destinada a convertir-se en un text
imprescindible del teatre contemporani.
