Tebasland colpeix, sacseja l’ànima i et destrossa per dins. Situa a l’espectador en un dilema moral, l’obliga a reflexionar sobre el parricidi i, alhora, evidencia que Baudrillard tenia raó: vivim en l’era del simulacre. I tot explicat de forma àgil, lleugera i interpretat amb tanta naturalitat que esgarrifa.
Un dramaturg, S, està interessat en el cas de Martín Santos, un jove parricida tancat en un centre penitenciari, per escriure la seva nova obra. La reconstrucció d’aquestes trobades imaginàries serveixen a Blanco per elaborar el work in progress de l’espectacle. Encara hi ha, però, una tercera capa: el mateix muntatge, Tebasland. Estem doncs, davant d’un joc metateatral que ens insta a reflexionar sobre realitat i còpia, original i simulacre. Ara bé, les trobades amb el jove Martín són una còpia, una mimesi de la realitat o més aviat un simulacre? Tenint en compte que la base, la idea que diria Plató, és una ficció (Martín no existeix) no estem, més aviat, davant d’un mockumentary? Al meu entendre, Tebasland imita els codis i les convencions desenvolupades pel documental amb l’objectiu de generar una reflexió: que Baudrillard tenia raó i ja no hi ha diferència entre còpia i original.
De fet, el muntatge evidencia que realitat i mentida es barregen i fins i tot es retroalimenten. “La distancia entre el modelo y la copia hace que el arte sea mejor que la vida real” diu S. en un moment de la representació. L’art, entès com a simulació de la realitat, permet al creador imaginar i fins i tot canviar el final de la seva història. És a dir: muntar. Paradoxalment, Sergio Blanco concep el cinema com un art feixista, com l’uniforme de la mirada que deia Kafka, ja que obliga a l’espectador a mirar. I, a més, tothom veu el mateix. Ara bé, el narrador de Tebasland, S, no exerceix en certa manera de muntador? No decideix subjectivament quines trobades, quins flashbacks, presencia el públic?
El nucli d’aquesta ceba, però, ens porta a reflexionar sobre el parricidi, les 21 forquillades que Martín Santos va clavar al seu pare. És possible, com apunta Dostoievski a Els germans Karamazov, justificar aquest crim? Tenint en compte el maltractament psicològic constant del pare, Martín, aquest Èdip uruguià, va cometre un assassinat o un acte de legítima defensa? Sergio Blanco busca respostes però no jutja el crim ni justifica el parricidi tot i humanitzar, això sí, la figura del jove. En definitiva, Tebasland deixa petjada, se’ns clava a l’ànima i ens obliga a despertar d’aquesta ceguesa en la qual estem permanentment instal·lats.
