Toni Mira ha convidat el públic a una festa. El seu Tempo té molt de celebratio perquè els set ballarins convoquen a una coreografia empàtica i social. Es confirma que el moviment és una expressió de l'art, que destil·la emocions i té una potència que projecta la dansa molt més enllà de l'aqui i l'ara. Alhora, ensenya el valor social del contacte, de les mirades, dels somriures, del joc amb l'altre. Es miren i somriuen els de l'escena, i també connectant amb els espectadors.
L'ànima de Nats Nus Dansa (Mira ha coreografiat aquesta companyia durant les seves tres dècades d'existència) ha donat l'oportunitat a set intèrprets que desconstrueixen moviments com el del bolero (com Gelabert havia fet de la sardana a Una muntanya al teu voltant, fent que la dansa tradicional es desenvolupés amb l'esquena tocant a terra). Hi ha també dansa acrobàtica, rumba festiva i una dansa folk amb la qual piquen a terra amb força i extremen la verticalitat (aquest cop sí) pujant i baixant de les cadires, superant les convencions formals. De fet, tot arrenca amb uns ballarins que s'arrosseguen per terra a una velocitat lenta i que sembla evocar l'aire que mou una bola de matolls secs pel desert. Van al darrere del que els proposi l'aire de la inspiració. Nats Nus dansa van construir peces ben diferents com la de Transforma-t, Móns (quan tanco els ulls). Toni Mira, per la seva banda, va provar amb altres espais, amb el mpapping de Somnis robats i , sobretot, amb la fragilitat de la dansa al carrer de Claire Ducreux amb En attendant l'inattendu, Silencis o Avec le temps...
Mira ha dit des de fa anys que la canalla escolta els estímuls de la dansa amb molts menys prejudicis que els adults. Tempo està adreçat a canalla de més de 12 anys. Inexplicablement, perquè en la sessió del 4 de gener hi havia un nen de menys de deu anys que se li escapava el riure per la ironia i les patacades d'un ballarí que provava d'integrar-se a la coreografia, sempre un segon tard. Aquell riure va ser una benedicció perquè descrivia amb precisió espontània la voluntat del públic.
El coreògraf i professional de l'arquitectura juga amb l'espai a partir de tres taules amb rodes, que patina sobre el linòleum, i set cadires. L'escenari també es parcel·la a partir dels focus zenitals. Més qüestionable són les llums laterals que embruten (fan ombres els uns als altres). Però és que Tempo convoca a una festa, no a una execució perfecta i sublim. Mira ha compartit l'oportunitat que la seva firma disposa per aconseguir aixecar produccions, els ballarins hi han posat l'entusiasme i la tècnica per fer que la ballaruga sigui tan festiva com la que es munta al Club de professionals de Fira Tàrrega entre els artistes que hi ha convocats. A l'escena, s'executa oberta, amb ganes de traslladar l'acció al pati de butaques (com a Glatir) amb un ordre i un ritme que imposa Tempo. Aquest canvi de cadència és el que dona la clau de dansa amb personalitat al costat de l'energia de la festa que traslladen uns cossos que no s'esgoten mai.
