Testimoni de càrrec

informació obra



Adaptació:
Marga Parrilla
Intèrprets:
Jordi Coromina, Empar López, Pep Martínez, Muntsa Tur, Lluís Altès, Enric Cervera, Xavier Serrat, Montse Miralles, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Roser Ràfols / Aida Qui
Il·luminació:
Xavi Costas
So:
Omar Campo
Escenografia:
Gala Garriga
Vestuari:
Rafató Teatre
Caracterització:
Carmen Mayor, Sara Rigola
Composició musical:
Peter Delphinich
Músics:
Peter Delphinich (saxo / baríton alt), Dick Them (contrabaix)
Ajudant de direcció:
Marga Parrilla
Direcció:
Pepa Calvo
Dramatúrgia:
Anna Soler Horta
Sinopsi:

Testimoni de càrrec (títol original en anglès Witness for the Prosecution) és una pel·lícula de Billy Wilder, estrenada el 1957 i protagonitzada per Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power.

És l’adaptació de l’obra teatral d’Agatha Christie estrenada el 1953. Leonard Vole, un home jove i atractiu, és acusat de l’assassinat de la senyora French, una rica anciana amb qui mantenia una relació amistosa. El presumpte mòbil del crim és la possibilitat d’heretar els béns de la difunta. Tot i que les proves en contra seva són aclaparadores, Sir Wilfrid Roberts, un prestigiós advocat criminalista que acaba de patir un atac de cor, es fa càrrec de la seva defensa.

Tal com es demanava als cartells originals de la pel·lícula, nosaltres demanem al públic: “En parlaràs, però si us plau, no expliquis el final!”

Crítica: Testimoni de càrrec

17/10/2019

El retorn d'un clàssic: culpable o innocent?

per Josep Maria Viaplana

Torna un dels més grans èxits del Teatre del Raval, que va ocupar la pràctica totalitat de la temporada 2015 2016. Testimoni de Càrrec és l’adaptació de l’obra teatral d’Agatha Christie, que el seu torn adaptava un dels seus relats “Witness for the Prosecution”, però per ser justos hem de dir què és una translació fidedigna del guió de la pel·lícula del mateix títol, dirigida per William Wiler i que comptava amb un repartiment excepcional. Una pel·lícula sobre processos judicials, en aquest cas per un assassinat on totes les proves són aclaparadorament desfavorables a l’acusat

En el seu moment ja vaig explicar què em semblava la posada en escena proposada per Pepa Calvo. Ara cal dir que, en general, es nota tot el que es va aprendre d’aquella llarga temporada, i tenim una obra amb més ritme, més entenedora en totes les fases i amb uns personatges més brillants, especialment el protagonista, ara interpretat per Carlos Briones, que té aquell toc simpàtic i pocavergonya que Tyrone Power li donava a la pel·lícula.

Segueix sent una obra que a la seva primera meitat té un to molt discursih, ja que s’expliquen els fets, però a mesura que va avançant es van ajuntant les peces i tot va fluint cap al final. He de dir que m’acompanyava una persona que ni tan sols recordava la pel·lícula, i en un moment em va dir que dos dels protagonistes li recordaven a Charles Laughton i Marlene Dietrich.

També cal destacar que les ironies i els petits acudits tenen el to i la durada idònia per exercir de breus però efectius punts de fuga d’una trama que atrapa l’espectador, fent-lo posar en certa manera de part del protagonista i contra la seva ‘estimada esposa’. I per arrodonir-ho, tota l’obra és d’un rigorós blanc i negre, encara que estiguem parlant de teatre, on destaquen uns papers blaus que tenen una funció importantíssima en el resultat final. I a més, el toc que donen els jurats, que no són altres que membres del públic que són convidats a pujar a l’escenari per veure l’obra des de dins. També la presència de les dues actrius que, des de la platea, van comentant diversos moments del judici.

Però tampoc ens enganyem, és una mena de teatre de poca acció i molt discurs… tot i que l’aplaudiment final del públic dóna a entendre que convenç a un ampli espectre d’espectadors, tant si estan acostumats a anar al teatre com si no. I això, a banda de ser mèrit dels intèrprets i la direcció, ho és molt del guió que en el seu dia va fer Billy Wilder: William, quan es posava seriós.