The Feliuettes

informació obra



Direcció:
Martí Torras
Dramatúrgia:
Xavi Morató
Intèrprets:
Laia Alsina, Maria Cirici, Laura Pau, Gerard Sesé
Músics:
Gerard Sesé
Direcció Musical:
Gerard Sesé
Il·luminació:
Antoni Font Mir
So:
Jordi Agut
Assesor de moviment:
Marghe Bergamo
Vestuari:
Iztok Hrga
Escenografia:
Martí Torras
Companyia:
Erre que erre
Autor:
Mario G. Sánchez
Sinopsi:

En ple 2015, una noia rep una estranya predicció: en el futur ella serà Núria Feliu. No algú semblant a ella, ni la seva hereva. Núria Feliu, simplement. A partir d’aquí, comença l’apassionant recerca en què l’objectiu inicial de localitzar la Feliu autèntica acabarà topant amb secrets que es remunten als orígens de la catalanitat, secrets que una poderosa societat oculta s’ha encarregat de silenciar durant més de mil anys i que finalment sortiran a la llum. Intriga, acció, girs inesperats i coreografies al so de “Ja us he reconegut” en un mateix espectacle.

Crítica: The Feliuettes

14/06/2015

Quan Núria Feliu va començar a ser un concepte?

per Christian Machío

Segurament quan una nova generació que només ha pogut veure El caliu de la Feliu o La casa dels famosos a través de Youtube, va decidir fer-se admiradora d’una cantant (o, millor encara, cantactriu) que, cuplets i cançó catalana a banda, va ser pionera en portar a casa nostra molts dels hits del teatre musical i d’altres estàndards americans i francesos.

Les traduccions de temes com Crazy, Raindrops keep falling on my head, Shiny Stockings o Memory, ara ens sonen a català de la normalització i els escoltem amb un inevitable somriure, però ningú pot discutir que van deixar marca. Jo sóc incapaç de sentir el Parole, Parole sense imaginar la veu de la Feliu amb l’Alberto Closas, així com cada cop que sento el Danubi Blau em ve la lletra de la cançó de La Trinca.

Però l’equip de The Feliuettes no pretèn fer un repàs nostàlgic al catàleg de la Feliu, sinó retre un homenatge a partir de noves i sorprenents versions (el Ja us he reconegut deixaria bocabadada a la mateixa Mistinguett) tot jugant amb una trama detectivesca que no necessita justificar-se perquè tampoc ho pretén.

La bajanada, l’absurd i el teatre dins del teatre (elevat a cotes que fan empetitir als mestres d’aquest recurs) encaixen sense fissures gràcies a un bon punt de partida conspiranoic, una direcció que no afluixa el ritme i tres actrius que s’hi llencen a la piscina amb aquella seguretat i convicció que sovint costa trobar als nostres escenaris.

Laia Alsina, Maria Cirici, Laura Pau i Gerard Sesé al piano van a per totes i ens ofereixen alguns dels moments més brillants de la temporada teatral, com el número de les porteres (sí, les autèntiques porteres, pobretes, que no fan xiu-xiu) o quan les hombreres (muscleres, en català normatiu) de la Feliu cobren vida i protagonitzen una de les moltes anades d’olla de la funció.


Trivial