The last cabaret

informació obra



Producció:
Centre Cultural Imaginari Kiku Mistu, Memora, Grec 2015 Festival de Barcelona, Sala Beckett
Autoria:
Kiku Mistu
Direcció:
Kiku Mistu
Ajudant de direcció:
Montse Colomer
Intèrprets:
Kiku Mistu, Amai Vecino, Carmen Rodríguez
Direcció Musical:
Roberto Kuczer
Músics:
Roberto Kuczer, Maria Teresa Lepore
Escenografia:
Llorenç Corbella
Il·luminació:
Maria Domènech
So:
Edgar Real
Vídeo:
Vadever
Sinopsi:

Pors, prejudicis, estigmes i tabús... No hi ha manera de parlar de la mort sense que un calfred ens recorri l’esquena. Però l’única gran veritat de la vida ja té qui li reti homenatge: un artista en la més pura tradició dels creadors outsiders que, des del 1995, és l’ànima del Centre Cultural Imaginari Kiku Mistu.

Amb cinquanta anys acabats de fer, Kiku Mistu aplica el seu riquíssim món creatiu a parlar-nos de la mort. Ho fa mitjançant una exposició que podrem veure de l'1 al 18 de juliol i en la qual un taüt es pot convertir en qualsevol objecte de mobiliari que pugueu imaginar. Entre els dies 8 i 12 de juliol podreu assistir també a una performance en la qual us convidaran a sentir-vos protagonistes del vostre propi funeral.

I és que el pati Manning es transforma en un gran cabaret funerari on podreu viure en primera persona l’experiència d'ocupar un «taüt cabareter» i experimentar, entre música i cançons, les reflexions poètiques i filosòfiques que ens proposa l’artista.

Crítica: The last cabaret

29/09/2017

Omplir la mort de vida

per Alba Cuenca Sánchez

Un tocador, una banyera, un cotxe de carreres, un bressol, un llit de matrimoni … Les peces de l’espectacle-exposició dirigida per Kiku Mistu tenen una única cosa en comú: tenen forma de taüt. L’objectiu? Recordar-nos la futilesa del lament, i convidar-nos a viure el present, ara que encara podem.

El propi Mistu ens rep com una espècie de savi excèntric que recita, canta i fa broma mentre ens presenta un per un els taüts per a després convidar-nos a provar-los. Ajuden al mestre de cerimònies un grup de 12 joves voluntaris de l’Institut del Teatre que, alguns més motivats que altres, expliquen i ens ajuden a utilitzar-los. El conjunt ve acompanyat d’un aire cabareter alegre i festiu, amb música en directe interpretada  com no podria ser d’altra manera, sobre un piano-taüt.

Certament, l’equip aconsegueix que l’exposició sigui lluminosa , potser massa i tot. Al públic li costa ser conscient de que està menjant, jugant o estirant-se sobre taüts. Falta a l’espectacle una estructura dramatúrgica que evolucioni, i que podria trobar l’encert en un inici més fosc que desemboqués progressivament en alegria.

Al final es queda en un espectacle curiós i diferent, però no passa d’aquí. La idea i el muntatge són molt espectaculars i les peces treballades, però falta en la forma un lligam entre les peces que eviti quedar-se en la simple anècdota. 

Trivial