Ballarina, performer i coreògrafa, Aina Alegre és una artista de Vilafranca del Penedès que viu entre la capital catalana i París i que, després d'haver entrat a formar part del CNDC d’Angers l'any 2007, va iniciar una carrera brillant que la va dur a crear la seva pròpia companyia, STUDIO FICTIF i, des del gener d'enguany, a dirigir el Centre Chorégraphique National de Grenoble, juntament amb l’intèrpret Yannick Hugron. Alegre, que entén la dansa com un terreny en el qual "reimaginar" el cos, ha explorat en les seves creacions diverses cultures i pràctiques corporals, de les quals examina el paper històric i antropològic inspirant-se tant en obres plàstiques, com sonores i audiovisuals. I si en les últimes coreografies ha experimentat amb el so i la música en relació amb el cos, a THIS IS NOT «an act of love & resistance» l'artista centra la coreografia en aquest element que ens envolta i està present de manera permanent, encara que ni el veiem ni en siguem conscients: l'aire i la dependència que tenen els cossos per l’interior dels quals circula de manera permanent.
Com generar energia mitjançant aquest element i com podem respirar col·lectivament? Si l'aire portés presagis, quins imaginaris i representacions del futur en sortirien? S'ho pregunta Aina Alegre amb el gest, el moviment i el so. Un univers sensorial híbrid envolta els espectadors i espectadores. L'ha imaginat un còmplice habitual de la coreògrafa, el músic i compositor Josep Tutusaus, creador de paisatges sonors electrònics que també ens fa vibrar amb la música en directe dels metalls inspirada en les brass bands. Tot, per imaginar, sota una il·luminació obra de Jan Fedinger, com els cossos creen vincles entre ells i replantejar, així, el concepte de comunitat.
THIS IS NOT (an act of love & resistance) és la nova creació d'Aina Alegre, una artista que hem vist a Barcelona, com a part de la programació de Dansa Metropolitana en espais com la desapareguda Sala Hiroshima (d'on va ser artista associada) i al Mercat de les Flors, defensant peces com LA NUIT, NOS AUTRES o com R-A-U-X-A, que, juntament amb Concrerto, es troben entre les últimes creacions. L'estrena de la peça coincideix amb el nomenament recent de la ballarina i coreògrafa barcelonina com a codirectora, juntament amb el ballarí Yannick Hugron, del Centre Chorégraphique National de Grenoble, en substitució de Yoann Bourgeois.
Una coproducció del Centre Chorégraphique National de Grenoble i el Grec2023 Festival de Barcelona.
Altres coproductors i associats: STUDIO FICTIF (Claire Nollez, Romain Courault, Clémence Padou); December Dance (Cultuurcentrum and Concertgebouw Brugge), Bèlgica; Mercat de les Flors, Barcelona – artista associada 2022 & 2023; La Rose des Vents, Scène nationale Lille Métropole Villeneuve d'Ascq; Le Manège, scène nationale de Maubeuge; La Place de la Danse CDCN Toulouse Occitanie; La Briqueterie CDCN du Val-de-Marne; Théâtre et cinéma de Choisy-le-Roi Scène conventionnée; Theater Freiburg, Germany; Transfabrik Fund – Franco-German Fund for the Performing Arts, Atelier de Paris / CDCN.
Amb el suport del Patronage Caisse des Dépôts ; DRAC Île-de-France; Département du Val de Marne; Région Île-de-France; Adami, organització per a la gestió dels drets dels artistes; SACD stage music fund; CNDC, Angers; The Centre chorégraphique national de Grenoble is financed by Drac Auvergne – Rhône-Alpes/Ministère de la culture et de la communication Grenoble-Alpes Métropole, Département de l’Isère, Région Auvergne – Rhône-Alpes.
With very little air moving in the hot Mercat, Aina Alegre’s somewhat aggressively-entitled performance piece This is not (an act of love & resistance) is a somewhat deflated reflection on 'air', with the question implicit in the title – So, if it is not X then what is it? – never really answered. It seems something of a U-turn from the near neurotic precision of light-ignited solo R-A-U-X-A, performed by Alegre herself, pure fission on stage, that she brought to the space last year.
Knowing what she is capable of, this new co-production of the Grec Festival with the Center Chorégraphique National de Grenoble, makes a very tentative step into larger format works. Alegre, born in Vilafranca del Penedès but based in Paris where she has lived since the age of 19, pays homage to her homeland and its insecurities, employing Catalan female musicians to accompany the piece. Nine performers: five international dancers of distinct disciplines plus the musicians, gradually form a circle and attempt a form of united front. The unevenly-weighted brass band consists of three trombonists and a tuba player; the heavy instruments of the wind repertoire, unwieldy, not least to dance with by non-dancers, they make an ergonomic go of it.
The piece emerged of the pandemic, says Alegre, delivering that oft-repeated line with its inbuilt apology. The concept of air is certainly intriguing, and “the dependency of bodies through which it circulates”. More so, though, it is a game of control between self and instrument, self and other: air fought for and forced through horns; air competitive or “politicised”: when one air was better than another; when there was safe air and risky air, prohibited or infiltrating air-stopping masks (or simply not breathing at all in closed spaces); when air improved as traffic stopped, when air as an life-saving fuel became life-threatening...
As in other works, the lighting in Alegre’s piece is definitive, yet its script here, too, seemed hesitant, defensive: at what point does calculated disorder simply become disorder? Is forced community the same as community? Among the many questions left blowin’ in the wind.