Gabriel Ferrater deia que no tenia por; però sí que reconeixia a les persones que n'havien tingut. Els personatges de Kamchatka, com Ferrater, sí que van patir misèria social o cultural. Per combatre-la, el jove de Reus, l'intel·lecvtual d'El mesón de Sant Cugat escrivia i conversava; les ombres (que fa sensació d'exili social) dels abrics dels Kamchatka lluiten l'aïllament provant de connectar amb els transeunts siguin des de la mirada o amb un contacte suau però càlid alhora. La misèria, sí que fa por.
Quina relació hi pot haver entre els abrics llargs i els personatges silenciosos de Kamchàtka i les ulleres de sol i llargues tertúlies de Gabriel Ferrater? Tots repensen l’avui amb una certa nostàlgia per l’ahir (com el vers narratiu In memoriam) i una vulnerable esperança pel futur. Dilluns al vespre, un Romea a les fosques, amb llençols que tapaven les butaques com si fos un edifici abandonat, va ser el marc d’una singular lectura de Ferrater, acompanyada per les llargues ombres dels personatges de Kamchàtka i les temences de Fugit, i dues guitarres que puntejaven enriolades el contrapunt a la veu del periodista, i dilluns, rapsode, Xavier Miró.
L’actor Òscar Muñoz, en l’adaptació de La nit just abans dels boscos (2013), dirigida per Roberto Romei, era aquell estranger que provava de generar confiança, sent generós i afable, entre els teòrics passejants del Romea. Els colava a la seva guarida, els ensenyava les vistes i els convidava a cervesa. Se sabia diferent i sabia que, per aquest motiu, era vist amb desconfiança i ell optava per cedir una mirada directa un punt submisa per desactivar tot tipus de rebuig. La comunitat de Kamchàtka sempre busca i intenta donar escalf i repartir el que té entre els desconeguts. Com aquell protagonista que interpretava Muñoz. Potser sense saber-ho un va indicar als altres on podrien guarir-se enmig de la laberíntica Barcelona. I Kamchàtka torna a acollir com en aquell Habitaculum (2010) dels Trepat a Tàrrega.
Gabriel Ferrater, per la seva banda, recorda amb escalf els dies que els seus pares van ser importants, quan van col·lectivitzar la fàbrica. O quan van ajudar l’Oliva, un porter de la sala de Reus a qui tothom temia: se’l van retrobar a Bordeus, ho havia perdut tot, per culpa d’un bombardeig. Eren records que, com el de la bicicleta, revelaven un punt de gosadia, d’aventura, de posar en pràctica les seves creences sobre un futur més transversal que no tenia lloc en l’Espanya de la dictadura, en la Catalunya emmordassada, fins i tot, per alguns oportunistes i cruels catalans. Ell, de fet, no combregava amb res, aprenia sol i amb delit.
El brogit de Barcelona no és l’espai vulnerable dels descampats de Tàrrega d’Alter. Però la sensació de colar-se en un lloc prohibit d’entrar entre empentes va agafant densitat amb les llums en pots de vidre de conserva. Les projeccions ensenyen, ara, tancs i bombardeigs. Els mateixos dels quals ells s’escapen des de fa 15 anys. Similars als que Ferrater denuncia en la seva literatura íntima, de dia a dia, que pot recordar aquells pensaments d’Els homes i els dies de David Vilaseca, amb una preocupació de menor emergència vital però amb la mateixa radicalitat política i social. Són retalls de misèria i de por que es compensen amb llargues abraçades i ovacions amortides pel fred.
