“El millor llibre del món”. No va ser pas cap crític literari, qui va qualificar així el “Tirant lo Blanc” escrit pel cavaller valencià Joanot Martorell entre el 1460 i el 1464. Qui va deixar anar tan cèlebre elogi, va ser ni més ni menys que Miguel de Cervantes. I cal reconèixer que el creador del Quixot en sabia com a mínim tant sobre llibres de cavalleria com la seva emblemàtica criatura literària, lúcidament embogida per les gestes dels antics cavallers a qui pretén emular. Aquelles gestes van donar lloc a un munt de pàgines glorioses que, ja fos en prosa o en vers, exaltaven les accions d’un grapat d’il·lustres representants de l’ordre de cavalleria que, en molts casos, continuen estan ben presents entre nosaltres: només cal recordar que cinc anys abans de la publicació del Tirant , Sir Thomas Malory havia publicat “La mort d’Artur”, tot recopilant i donant-li nova forma als múltiples relats ja existents protagonitzats pel llegendari rei que reunia els seus cavallers al voltant d’una Taula Rodona, i per personatges tan coneguts com ara aquells Tristany i Parsifal que acabarien cantant òperes de Wagner, o aquell alt representant de la puresa de l’ordre de cavalleria anomenat Lancelot du Lac, que acabaria convertint-se en impur , anant-sen al llit amb l’adultera reina Ginebra. I per cert: qui vulgui buscar la petjada d’aquests cavallers en les ficcions contemporànies , només té que endinsar-se per la recent estrenada segona temporada de “La casa del dragón”. I fixar-se per exemple en la trajectòria d’aquesta mena de Lancelot caigut en desgràcia que és Sir Criston Cole: haver perdut la castedat a la qual s’havia compromès convertint-se en amant d’una altra reina ,fa d’ell un esser per a qui ja no existeix l’ètica del combat noble.
Evidentment (totes les modes comporten aquest peatge) la moda dels llibres de cavalleria, va acabar donant lloc també a l’aparició d’un munt de mediocritats literàries. I encara que això de cremar llibres és un vici molt lleig propi d’ànimes i governs intolerants , tant els bons llibres com els mals llibres que han trastocat la raó del Quixot, acaben sent llançats a la foguera a un capítol de l’obra de Cervantes. Però Don Miguel no dubte en indultar “el millor llibre del món”; fins i tot el capellà que, juntament amb el barber del poble, està provocant l’incendi de pàgines escrites, salva de les flames el “Tirant” , deixant clar que una obra tan valuosa mereix la immortalitat.
Ara bé: tant els mals llibres com els bons llibres, i (per posar com a exemple dos dels millors) tant “La mort d’Artur” com el “Tirant lo Blanc” ,comparteixen un tret en comú: els seus sovint admirats herois i grans cavallers ho son gràcies a les més cruels pràctiques, sovint dignes d’un assassí, tant en temps de guerra (quan es dediquen a matar a dojo i a forçar la conversió de l’infidel a la fe verdadera tirant mà dels més salvatges recursos), com en temps de pau (quan en hi ha prou amb una mala paraula o una mala mirada per entaular un duel a mort convertit en espectacle públic). Sense anar més lluny , tant a l’Anglaterra d’Artur com a l’Anglaterra de Tirant ( allà té lloc l’acció dels primers trams de la novel·la) es celebren tornejos d’una ferocitat il·limitada, en els quals el cavaller derrotat, si és nega a admetre la derrota i penedir-se dels seus actes o paraules, és “ajusticiat ” com si res pel cavaller victoriós clavant-li l’espasa a un ull, i travessant-li el cervell. Després d’això, ja no resta altra cosa que anar-se’n de festa (encara que sigui una festa casta) per celebrar la victòria. Això és precisament el que fa el bo de Tirant en un capítol del llibre. I no precisament quan els mals d’amor i les desventures bèl·liques li han canviat ja una mica el caràcter, sinó quan Martorell ens el presenta encara com un bon jan ple de nobles aspiracions.
I aquest aspecte l’ha tingut molt en compte Màrius Serra, a l’hora de donar-li forma teatral a un llibre que coneix més que bé, si tenim en compte que ell és també l’autor de l’elogiada versió completa vessada al català modern que va publicar fa ara quatre anys. Quan va sortit a la llum aquell volum destinat a divulgar encara més la lectura d’un llibre essencial de la nostra llengua , Marius va afirmar que “el Tirant té de tot: hi ha sexe, drogues i rock’n’roll”. Però a l’hora de sintetitzar el miler llarg de pàgines del text, i afegir la seva a la força llarga llista d’adaptacions escèniques i cinematogràfiques anteriors de les quals ha estat objecte la novel·la, Serra ha volgut també prendre certa distancia. Per tal de mirar-se l’obra des del present, l’autor ha creat tot un seguit de moments de ruptura en els quals els intèrprets se’n surten dels seus personatges , i situen a l’escenari totes les contradictòries/complementaries reaccions que ens pot provocar l’heroi quan l’observem amb ulls contemporanis . No pas per caure en les trampes de la correcció política que convida com si res a cancel·lar tot allò que no s’ajusti als seus estrictes criteris , sinó més aviat per fer tot el contrari: per mostrar-nos que una bona part de la riquesa del ”Tirant”, prové precisament de la seva capacitat per mostrar-nos les ambigüitats, les contradiccions , les febleses , les salvatjades, els actes més nobles i els actes més infectes de l’heroi, els seus moments més apassionats i els seus moments més deprimits, sense fer-ne escarafalls, recordant-nos que tots aquests trets formen part de la naturalesa humana. I cal dir que això preserva precisament la modernitat del text, com preserva també la del ja esmentat “La mort d’Artur” o la del una mica posterior poema èpic que Ludovico Ariosto li va dedicar a “Orland furiós”, un altre gran cavaller al qual l’amor/desamor porta pel camí de l’amargura , provocant-li en el seu cas una bogeria destructora .
Al “Tirant” de Serra i de Joan Arqué (el director del muntatge ) hi ha sexe, tot i que en quantitats més mesurades i sublimades que les que mostrava Vicente Aranda (que estava fet un bon erotòman) a la seva pel·lícula , o Calixte Bieto al potent i força espectacular muntatge de l’obra que va estrenar al seu moment en aquest mateix Teatre Romea. Hi ha drogues, com les ha hagut sempre fins i tot en els més arcaics relats, des que els humans van descobrir els efectes especials (terapèutics o senzillament al·lucinatoris i plaents ) que podien provocar fins i tot les més innocents herbes que trobem pel camp. I els llibres de cavalleria en van plens de fetillers i fetilleres (què me’n dieu de Merlí? No pas el filòsof ;l’altre) que tenen sempre a punt pocions útils per a les més variades circumstàncies. I no hi ha ben bé Rock’n’roll perquè aquesta no és l’especialitat de Judit Neddermann, però sí hi ha molta música; quelcom que, per exemple, li permet a Laura Aubert tornar a tocar el violí a l’escenari. Ella és una molt eixerida Plaerdemavida, una de els tres dones ( les altres són l’enamorada Carmesina de Clara Mingueza per la qual tant sospira Tirant i la perversament manipuladora Viuda Reposada de Agnès Jabbour )que marcaran força el destí del nostre irresistiblement atractiu cavaller amb la força del seu desig. Un paper, el de Tirant, que Quim Àvila encara amb prou esperit cavalleresc com per mostrar-nos totes les variants cares abans apuntades que pot tenir el personatge. Som, en qualsevol cas, davant un muntatge molt interpretativament col·lectiu en el qual el conjunt preval per damunt les individualitats, encara que totes elles tinguin ocasió de lluir-se puntualment de forma individual: cal destacar també en aquest sentit el bon treball de Moha Amazian. Per la seva banda, la direcció d’Arqué resolt amb força solvència la complexitat d’una dramatúrgia que , donat que no vol deixar de banda cap episodi vital de la novel·la encara que sigui per fer-ne un ràpid resum, obliga a una constant itinerància, tot movent-se alhora per un espai escènic de Judit Colomer més sobri que vistós . Això, malgrat la presència d’un d’aquells grans ulls divins que ho veuen tot perquè són sempre a tot arreu en tot moment (ser l’únic Déu verdader té aquestes coses) i d’un monumental Botafumeiro , dos elements que ens recorden el paper sovint bèl·lic que les religions han tingut sempre , tant a les guerres santes com a les que no ho son tant. De vegades, això sí, trobes a faltar una direcció escènica amb resolucions un xic menys funcionals i més imaginatives. De vegades, és cert, es produeixen certes caigudes de ritme, malgrat el frenesí viatger del relat. I de vegades, l’acumulació de personatges episòdics et porta a preguntar-te si no hagués anat més bé deixar-ne algun pel camí, i explorar més a fons les possibilitats d’algun altre. Però en conjunt, som davant una ben encertada aproximació a la historia del primer gran cavaller heroic que va acabar morint al llit , per culpa no pas d’una maleïda ferida infringida per l’enemic, sinó d’una trista malaltia pulmonar: el destí té aquestes paradoxes . I som davant una nova demostració de la modernitat d’aquest veritable tresor d’una llengua cada cop més maltractada per aquells poders polítics i cultures que practiquen de forma també cada cop menys encoberta quelcom ben semblant a l’intent de genocidi lingüístic.
