Tirant lo Blanc, una altra adaptació d’un llibre que tothom ha llegit. En contrast amb les múltiples decepcions que han protagonitzat molts primers contactes amb el teatre, aquesta proposta s’allunya de les possibles experiències traumàtiques passades i s’apropa més a l’exitosa La Plaça del Diamant que Carlota Subirós va adaptar a la Sala Gran del TNC a inicis d’aquesta temporada. Sembla que és possible veure mítics d’institut de formes sorprenents i prioritzant la qualitat, per molt que els episodis amorosos i bèl·lics del jove cavaller Tirant semblin, a priori, impossibles de rescatar.
Si es fa memòria, però, a les lliçons de català ja s’entrellegia un potencial audiovisual en els encontres eròtics furtius i en les gestes èpiques que Joanot Martorell va escriure. Sense cap mena de dubte, doncs, el gran puntal de l’espectacle del Romea és precisament això que en cinema s’anomenaria la direcció de fotografia. La proposta visual és la clara guanyadora, bàsicament pel disseny de llums de Toni Ubach que traspua epiquicitat, molt ben acompanyat d’un espai, d’un moviment i d’un vestuari que juguen a preservar tot allò que en quedaria d’un vaixell, d’una batalla, d’una armadura o d’una cotilla si en busquéssim només l’essència empoderadora.
És cert, però, que la direcció de Joan Arqué s’ha volgut assegurar la partida, i amb un elenc de joves talents reconeguts del sector ha concedit el mínim espai possible al risc de punxar. Intèrprets, en l’equilibri just de frescor, Institut del Teatre i star system, donen cos a uns personatges potencialment caducs, però passats pel sedàs d’una revisió profunda. De fet, tota la proposta d’adaptació de Màrius Serra es vertebra des d’un entrar i sortir de la ficció narrativa per qüestionar què s’amaga darrere del text: quina sang ja llavors alimentava al Mediterrani, o que s’amagava realment sota gestes heroiques o serventes abnegades. Hi havia de ser, doncs, la lectura calmada del debat tant racial com del rol de la dona que obre la novel·la de Tirant lo Blanc. I, per sort, Denise Duncan ha acompanyat l’aterratge d’una perillosa col·lecció de cromos en el muntatge.
És un encert, no hi ha dubte, que, si es feia, s’hagi volgut desgranar meticulosament i, en tot cas, posar en evidència les contradiccions que elevem dels clàssics de la literatura catalana i universal amb lògiques de discurs més actuals. L’etimologia de les paraules, els motors dels personatges, i el transcurs dels esdeveniments; tot pot ser qüestionat sempre que es faci de forma planera i agradable a tots els paladars. Clar que es podria anar més enllà, però cal omplir platees.
Sigui com sigui, la joia de la corona se la queden dues intèrprets. La primera, Judit Nedderman, realitzant en directe l’espai sonor al fons de l’escenari, igual com ho feia Clara Aguilar amb la referenciada adaptació del clàssic de Mercè Rodoreda del Nacional. Que l’elenc sigui capaç de sostenir-la, acompanyar-la i sumar-hi tocant instruments, un regal. Junt amb l’estètica amb intencions espectaculars, l’ambientació musical ajuda a fer entrar més endins un espectacle que, d’altra manera hauria quedat un punt curt de diàleg, i un punt massa dependent d’actors i actrius, amb qui no sempre es connecta del tot. I la segona coronada, Laura Aubert, amb una Plaerdemavida que arrasa contra qualsevol Tirant, qualsevol Carmesina i tot el que li passi per davant. Un veritable plaer, seguir-li la pista.
