Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”.
El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història.
Lluny queden les adaptacions que a la dècada dels anys setanta, entre el 1971 i el 1976, va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya. Tota una altra seqüència de mirades al cavaller de Joanot Martorell.
En aquesta adaptació de Màrius Serra, la ficció es converteix volgudament en divulgació aparentment històrica d'un temps i d'un país amb un registre més narratiu que no pas d'acció dramàtica, on Tirant lo Blanc no és retratat només com un heroi defensor del cristianisme —alerta ell i els espectadors perquè l'ull de Déu és present al bastiment superior de l'escenari clissant-los a tots!— sinó que és vist també amb els seus diversos matisos, les seves virtuts i els seus defectes.
Aquest Tirant passa de cavaller enamorat a cavaller sanguinari. De perdonavides a justicier. De cavaller superb a caigut en desesperació. En llenguatge contemporani: d'integrador a racista. D'aquí ve el subtil missatge de fons que relaciona el Tirant de fa més de 500 anys amb la tirania d'avui mateix contra una part de la humanitat més vulnerable, centrada sobretot en el drama del Mediterrani, el d'aleshores i el d'ara, encara avui cobejat per les hosts militars modernes de tots colors.
L'espectacle «Tirant lo Blanc», que ha dirigit Joan Arqué, el veterà membre de la companyia de clowns Rhum, actor sorpresa de «Carolina, la serventa amorosa» i director poètic de «Canto jo i la muntanya balla», entre altres atributs, és un espectacle preciosista i estètic a la vegada. Minimalista, sí, en recursos escenogràfics, una senzilla tarima mòbil que fa tots els papers. Un espectacle que subjuga pel vestuari de Nídia Tusal i per la banda sonora permanent durant les prop de dues hores en composició original de la cantant Judit Neddermann, una intèrpret més a l'escenari perfilant amb les seves delicades intervencions cantades alguns moments de l'acció.
I, per descomptat, un espectacle que subjuga també per una companyia que excel·leix en la vocalització —una assignatura tan sovint pendent i imprescindible, en aquest cas, per la profunditat, netedat i riquesa del text— i que subjuga també per la interpretació on fa saltar guspires l'actriu Laura Aubert (aquí fent de Plaerdemavida), i on destaquen les actrius Agnès Jabbour (la dida i Viuda Reposada) i Neus Ballbé (en paper masculí del rei etíop Escariano) i, a més del reforç en els papers masculins de l'actor Moha Amazian i Ireneu Tranis, hi ha la parella protagonista, l'actriu Clara Mingueza (Carmesina) i l'actor Quim Àvila (Tirant), aquí, en una etapa de l'aventura del cavaller una mica atabalat pel naufragi arran d'una tempesta —origen del que es considera dins la novel·la l'anomenada “part africana”— i per la feinada que li comporta una inesperada croada en terres estranyes i la conversió al cristianisme dels milers d'amfitrions musulmans, sempre sisplau per força.
Tota la companyia, però, adopta en un moment donat una representació col·lectiva amb escenes on el moviment, la dansa, els instruments musicals (violins), la percussió i el cant coral ajuden a crear el pòsit de gènere fantastic de les aventures pròpies del clàssic «Tirant lo Blanc» que, si bé l'audiovisual pot reproduir amb un fals realisme, el teatre només pot intentar transmetre mitjançant, com es fa aquí, el poder de la paraula i la força de la imaginació. (...)
