Tirant lo Blanc és una novel·la de cavalleria que parteix d’un heroi que combat victoriós i s’ennuega, ingenu, en els amors. Els segles que hi han passat per sobre l’han convertit en una mena de fals relat que s’afegiria a les Cròniques de Ramon Muntaner, seguint les gestes dels almogàvers, dos segles enrere. La posada en escena de Joan Arqué, amb l’adaptació de Màrius Serra (Qui ets?), fa traspassar la llum pels diversos prismes i ensenya molts més colors d’aquest diamant en brut, considerat l’únic llibre de cavalleries en què l’heroi mor al llit, per una causa natural. Aquesta versió n’extreu l’elixir de les dones que fan anar Tirant com un titella, com un gall sense cap. Són els enganys de la Vídua Reposada el que durà Tirant a embarcar-se i viure el naufragi que el portarà fins a les platges d’Àfrica, de nou com a esclau de l’emir. Iniciarà així una llarga etapa africana fins a les portes de Constantinoble, de nou.
Com a Lady Macbeth (La innombrable), qui empeny l’adaptació és el triangle format per Carmesina, Plaerdemavida i la Vídua Reposada. A partir d’aquesta pugna per l’amor de Tirant, es desencadena la resta, en què apareixen més donzelles fràgils que es deixen enamorar per la blancor de Tirant. Ell, però, es manté fidel a l’amor de Carmesina. La sexualitat, que en la versió de Calixto Bieito i Carles Santos es feia evident amb els excessos de la gastronomia, apareix molt més estilitzada, amb ombres xineses i una tòrrida escena en què les carícies les rep un contrabaix, en un joc que comparteixen Carmesina i Plaerdemavida. Una mirada juganera que supera, de molt el clàssic romàntic de Tirant i Carmesina, que Marc Rosich va adaptar a l'òpera). La nova versió aporta capes de lectura afegides, a diferència de la pedagògica lliçó de Pere Planella (TNC, 2015) amb un repartiment íntegrament femení, exceptuant Enric Cambray en el paper de Tirant.
Tirant és molt més que l’amor i que el desig. És molt més que una antigua lectura obligada a l’institut. És molt més que una ucronia (un relat que pressuposa uns fets que no van passar però que han acabat sobreposant-se a la història real: Constantinoble va caure el 1453 per l’assalt dels otomans i Martorell escriu la novel·la a partir del 1460, assegurant que la victòria de Tirant la converteix en un nou feu cristià). El vessant apostòlic de Tirant, com si fos l’adalil d’una nova croada per alliberar la Terra Santa dels musulmans, també emergeix en una breu escena (però determinant) perquè recuperi galons i cavall amb els favors del rei d’Etiòpia. L’ull diví ja no deixarà d’observar, com el focus oscil·lant (un botafumeiro) que escaneja les amenaces a l’entorn de l’èpica. Tirant és seductor, però frena les seves passions pel record de la seva Carmesina. La retrobada joiosa d’amants resulta més aviat un desengany per a Carmesina, reclosa al convent durant la dècada en què Tirant ha recompost els seu grup de cavallers de la Roca Salada. Arqué converteix el mite de Tirant lo Blanc en una caricatura ridícula i sorda, quasi clownesca, al llit de Carmesina, en aquesta peça que insisteix a treure heroïcitat a la violència del camp de batalla i que reforça la intel·ligència dels moviments d’escacs de les dones de les Corts, dels diversos reialmes.
La música, amb Judit Neddermann a l’escenari (Canto jo i la muntanya balla), és una de les capes de la narrativa. La composició prova de retrobar un so arabitzant en la música tradicional, com qui refà ponts després que el relat de conflicte entre religions impedís aquest contagi cultural. Que Laura Aubert i Clara Mingueza dialoguin entre instruments de vent aporta una textura harmònica. Hi contrasten la percussió de tambor i el ressò dels panderos quadrats que sosté la companyia en el quadre final.
Hi ha un equilibri actoral notable, amb una coherència de vestuari amb capes de colors foscos que amaguen les gases i els cuirs de la Cort. Al pes de la paraula, s’hi afegeixen detalls coreogràfics (gràcies a la presència d’Agnès Jabbour), de la veu i interpretació juganera d’Aubert i del cos i ganyotes de Mingueza. Quim Àvila, Moha Amazian, Neus Ballbé i Irineu Tranis construeixen la base èpica, plana, sòlida de l’epopeia.
El resultat és una peça narrativa molt estètica (amb uns mòduls que serveixen tant de llit com de pedestal o església), coral, que roda molt eficaç durant les prop de dues hores del muntatge i que ensenya les contradiccions del que projecta l’artifici literari de Tirant lo Blanc. L’èpica del personatge no s’estova, però. Continua sent una efígie impertorbable, impenetrable. Probablement, és una visió honesta per no pervertir l’original alhora que es desboca en relectures a partir
de cada personatge i intèrpret. Joan Arqué, sense la poètica màgica, sense la tendresa fràgil, sense la radicalitat còmica (Veus que no veus) ni la contundència documental (Encara hi ha algú al bosc, Moriu-vos), insisteix en un teatre humanista, en què fa evident que tenir por de l’altre és una eina útil per als ambiciosos de poder. Que la por d’allò desconegut es converteix en odi visceral, sigui a la terra dels Balcans, al Pirineu o a la Constantinoble de Tirant.
