Tal i com diu Jordi Casanovas, “l’afecte, l’amor i l’estima segueixen sent quelcom innegociable”. Però tampoc no cal fer escarafalls, si algú necessitat d’afecte, amor i/o estima, troba la forma de fer negocis relacionats amb els rols que associem a aquestes emocions, tot tancant tractes amb algú altre que es trobi en les mateixes condicions , i senti les mateixes mancances emocionals. Quan Fernando León de Aranda va debutar al cinema, ho va fer amb una pel·lícula titulada “Família” en al qual un home de mitja edat contractava un grup d’actors i actrius de totes les edats, per tal de crear una ficció de caliu familiar a la seva llar. Però en aquell cas les condicions no eren equiparables, perquè`(com a mínim, en principi) , la part contractada tenia molt clar que estava exercint un treball.
Per contra , la mare i la filla d’aquesta obra de Marta Barceló que ens arriba quan tot justs se’ns començava a assecar la roba després de la mullena de la seva anterior “Zona inundable” vista fa no res al TNC, parteixen de condicions equiparables pel que fa al pla emocional. Certament, l’Esperança que ofereix els seus serveis maternals , ho fa a canvi d’una contribució econòmica de la qual n’està força necessitada. Però com sabem de seguida , exercir de mare és quelcom que ja hagués volgut fer de franc molts anys abans. I certament, l’Empar que ha llegit el seu anunci té també en principi ben clars els límits d’aquesta relació contractual. Però sabem també de seguida que en realitat el que voldria seria saltar-se aquests límits, per tal de saber que vol dir de debò això de tenir una mare ficada a la teva vida.
L’hàbil text de Barceló no es guarda en aquest sentit masses sorpreses. Un cop llegit el contracte, resulta fàcil d’imaginar les passes cap en davant i els retrocessos puntuals que experimentarà el vincle. I també, que aquest anirà més lluny del que marca el paper escrit i signat , en aquest cas sense notari, però amb tanta seriositat com si en tinguessin un fent de testimoni. Som dins d’un cicle que la Beckett ha batejat amb el títol de “La família ( o la família?)” . I som en presència d’un text que ens ofereix una visió amable d’una altra forma d’entendre la família, en la qual els vincles de sang queden substituïts per uns vincles contractuals que , com s’intueix tot seguit, ben aviat quedaran alhora substituïts pels vincles afectius. Barceló dibuixa amb prou precisió dos personatges que fan creïble allò que podria semblar inversemblant . I Casanovas els situa dins d’un espai esquemàtic i sovint mig o gairebé totalment buit, per remarcar que els únics mobles dels quals precisa aquest habitacle per tal de semblar una veritable llar familiar, són aquells que aporten les emocions d’aquestes dues dones abans desconegudes que es van fent mare i filla davant dels nostres ulls. L’autora tirà mà un xic innecessàriament d’algun que altre truquet sentimental una mica forçat, i d’efectes una mica massa evidents. Però tot i així, ens presenta una obra ben construïda, i excel·lentment defensada per dues actrius ben implicades en aquesta mena de joc al qual vol fer referencia el títol de l’obra , i en el qual, “tocar mare” , significa haver entrat en una zona de seguretat: Georgina Latre i la sempre magnífica ( i des de feia cert temps, massa absent de la cartellera) Lluïsa Castell, saben molt bé com oferir-se aixopluc l’una a l’altra.
