El 2016 Marta Barceló va guanyar el VI Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta amb el text Tocar Mare, una història sobre una relació entre mare i filla fora del comú. No puc demostrar-ho, perquè no conec totes les obres que han guanyat el Temporada Alta, però veient Tocar Mare i algunes altres que sí que han arribat a muntar-se, acostumen a ser textos molt ben trenats i amb un empaquetatge molt accessible per a tothom. Teatre per a tots els públics. Siguin comèdies o drames, no són textos polèmics o formalment complexes. El vot popular és el que té. Però insisteixo, és sols una percepció. No tinc les proves i espero que algú m’ho pugui rebatre. Així doncs, Tocar Mare és una bonica història que sap tocar la fibra al públic més generalista, ben escrita i estructurada, però sense risc. Però estic segur que per poc que s’hi posin la faran voltar arreu del territori amb èxit.
El text és planer, estructurat a base de diàlegs i monòlegs desordenats. De fet, ja comença pel final i ja ens posa sobre avís que l’obra, tot i que pot haver-hi moments de riure, s’encaminarà cap a un final lacrimogen. Espòiler: ho compleix. El que veurem serà tot un viatge cap a la construcció de la relació entre una mare i una filla. No és una relació comuna, se surt de la norma, però prefereixo prevaldre la incògnita ja que l’obra no la descobreix fins que passen ja uns 20 minuts. A més a més, ja se n’han ocupat els de TV3 amb les càpsules del 33 recomana.
Precisament, els primers minuts serveixen per anar coneixent detalls de la relació entre mare i filla i per sembrar l’estranyesa, els dubtes que hi ha alguna cosa del passat que ha alterat la relació entre les dues. Un cop es descobreix el perquè d’aquesta relació aparentment forçada, s’entra de ple en la coneixença i l’acceptació de mare i filla. I a través de les escenes, dels diàlegs i monòlegs, sobre el que es diuen i no es diuen, sobre les veritats i les mentides, anem empatitzant amb les tribulacions de cada una, posant-nos en la pell tant de la mare com de la filla. Alguns/es ja som pares i mares i tots som fills/es. Entenem els rols familiars des dels dos prismes, tant quan la mare exigeix saber més sobre la vida personal de la seva filla com quan la filla demana menys sermons.
Un dels encerts de la història està a incloure el procés d’adopció que està passant la filla. És un apunt sobre el qual no carrega tot l’arc emocional, però està ben traçat tant per donar valor a la relació que tenen les dues com perquè, quan l’autora ho consideri necessari, la filla comprengui el significat del pes de la maternitat. Però la reflexió de fons que Tocar Mare ens dona, té més a veure amb la necessitat de compartir, de sentir afecte, de no sentir-se sols. Som una espècie animal que necessita sentir-se acompanyada i encara que alguns se sentin més independents, sempre hi ha moments en què hem de compartir els nostres pensaments, les nostres misèries i els nostres èxits amb algú de confiança. I sentir l’orgull d’una mare per una campanya de publicitat triomfal es percep igual que la satisfacció de la mare en negar-se a donar la recepta de canelons que tant entusiasma a la filla.
Amb tot aquest material Jordi Casanovas decideix posar una posada en escena austera junt amb el José Novoa, escenògraf i encarregat de vestuari. Un escenari rectangular rodejat per una cortina de fil metàl·lica i enmig un escenari que es construeix amb ben pocs elements: dues cadires i dues còmodes que tant serveixen com armaris com de taula de la cuina. Casanovas, com en altres muntatges seus, aposta per donar-li tot el protagonisme a les seves intèrprets. I en aquest apartat, la feina és notable. La química entre la Georgina Latre i la Lluïsa Castells és tota. De fet, ja s’han cuidat de remarcar que és la tercera vegada que fan de mare i filla al teatre després de Consell familiar (Cristina Clemente, 2013) i Vilafranca (Jordi casanovas, 2015), una bona estratègia de màrqueting i que compleix les expectatives. Dona gust sobretot veure a la Lluïsa Castells actuar amb aquesta calma, aquesta pau. Té un to de veu tranquil, no puja en excés, no és estrident, però mai és monocord. I la seva presència escènica és encisadora, pura tendresa maternal. Perquè el més important per ser mare és desitjar ser-ho. No sols és la tria, és el desig.
Aquesta estranya família de dos és una de les formes familiars que formaran part del cicle La família (o la família?) que la Beckett ha iniciat i que continua a la Sala de Dalt amb El desig del cor de la Carol Churchill, dirigida per la Lucía del Greco. Aposto més complexitat i més risc conceptual a dalt. Però, així i tot, Marta Barceló ha creat un text que funciona, que sap tocar les tecles que cal tocar en el moment que toca.
