Tocar mare

Teatre

informació obra


Autoria:
Marta Barceló
Direcció:
Jordi Casanovas
Intèrprets:
Lluïsa Castell, Georgina Latre
Vestuari:
José Novoa
Escenografia:
José Novoa
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Anna Roig
Sinopsi:

Esperança, una dona prejubilada alegre i animosa, i Empar, la jove directora d’una productora audiovisual, conformen una atípica família que es veu trastocada per un fet inesperat. Les dues dones hauran de fer un viatge, pels records compartits més divertits i per les vivències personals més dures, per descobrir allò que pot posar en perill el seu vincle i allò que el pot fer enfortir.

Una història de pactes per escrit, de canelons de peix, de bicicletes infantils amb manillars blaus, d’àlbums familiars per omplir i d’abraçades pendents de fer. Una comèdia tan dolça com emocionant que ens farà preguntar quina és la naturalesa de l’amor incondicional.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Tocar mare

20/11/2022

Les famílies felices s'assemblen...

per Alba Cuenca Sánchez

És difícil parlar d'un espectacle com aquest sense desvetllar-ne el plantejament. I és que la virtut principal de l’obra és aquesta: una premissa directa, còmica, actual i sobre la que podríem debatre durant hores. Però no, no l'explicaré, és millor deixar-se sorprendre. N’hi ha prou amb saber que tracta de la família i dels seus límits amb un to alegre i emotiu, fent comèdia d’una situació absurda… que potser no ho és tant. 

Amb Tocar mare, Marta Barceló va guanyar el 2016 el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. Sis anys després, la peça s’ha estrenat com a muntatge amb Jordi Casanovas a la direcció. Segurament per això l’obra fa olor a Vilafranca, encara que en aquest cas no es toqui cap període històric concret. Lluïsa Castell i Georgina Latre repeteixen com a mare i filla acompanyades al final per la dolça veu de l’Anna Roig, que tan bé sap tocar la fibra. Fins i tot els canelons, pilar fonamental de la unió familiar, hi tenen un cert protagonisme. Amb tot, i sense desmerèixer el drama, que n’hi ha, en aquest cas l'obra és una peça més lleugera i optimista.

La proposta parteix d’una posada en escena neta, senzilla. Un espai escènic (José Nova) i sonor (Òscar Villar) oníric que centra l’atenció en les actrius. Castell ha construït una mare entranyable, divertida i tendra alhora, de la que voldríem tenir-ne un spin off. Latre queda més relegada al drama, amb algun excés puntual de to i gesticulació. Tot està disposat perquè ens veiem representades en aquests personatges quotidians, imperfectes, que fan el que poden per relacionar-se de la millor manera que saben. Riem amb elles, les entenem i fins i tot deixem caure alguna llagrimeta per, al final, sortir del teatre emocionades i amb un bon sabor de boca.