Tragédie, new edit. Olivier Dubois

Dansa

informació obra


Companyia:
Olivier Dubois
Sinopsi:

Deu anys després de l’estrena, Olivier Dubois ha reescrit aquest poema coreogràfic, Tragédie, una peça vertiginosa i caòtica. Amb instruments de percussió gegantins, es representa el gran cicle de la vida. Es veu la humanitat com un palimpsest, en què s’escriu, s’esborra i es torna a escriure… Els intèrprets de Tragédie —amb catorze dels divuit originals—colpegen el terra, caminen, s’aixequen, s’enfronten els uns als altres, llisquen, s’agenollen, apareixen, desapareixen, es mimetitzen per no bolcar-se… i són testimoni del nostre destí comú. Amb l’estrena al Festival d’Avinyó el 2012 immediatament va esdevenir una peça de manifest, un autèntic monument de la dansa contemporània.

Ja fa més d’una dècada que Olivier Dubois agita l’escena de la dansa contemporània francesa amb algunes de les peces coreogràfiques més radicals que s’han vist fins avui dia. Va ser director del Ballet du Nord entre 2014 i 2017, i la revista Dance Europe el va nomenar un dels vint-i-cinc millors ballarins del món el 2011. Olivier Dubois ha interpretat per a Angelin Preljocaj, Cirque du Soleil, Jan Fabre, Dominique Boivin, Sasha Waltz i molts altres, i ha creat nombroses peces que han rebut diversos reconeixements. Al Mercat l’hem pogut veure recentment en dues ocasions, l’any 2018 amb Auguri i el 2021 amb My body of coming forth by day.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Tragédie, new edit. Olivier Dubois

28/03/2024

Apocalipsi absorbent

per Jordi Bordes

Olivier Dubois ha recuperat el seu Tragédie del 2012. Ara, diu, li ha afegit una diversitat de cossos majors que en l'original, conscient que, en aquesta dècada el debat sobre el gènere ha eixamplat els marges.

Dubois exposa la seva manera d'entendre la humanitat amb el moviment. Durant 90 minuts. Sense repòs. En una coreografia que va de l'obsessió matemàtica i freda a un expressionisme que desborda. D'una verticalitat marcial a contorsions i espasmes. D'una distància en què la vintena de ballarins no es toquen a una mena d'orgia no explícita, com si de la desfilada militar s'acabés degradant a l'anarquia més desimbolta d'El perfum. Fins i tot, la percussió que sembla aclaparar les oïdes durant tota la peça, va guanyant en matisos i velocitats. L'evolució de la coreografia de Dubois és la de la societat que supera codis i ordre i amb la llibertat emergeix un cert abús. En tot cas, s'intueix que els ballarins són els ciutadans lliures que troben escletxes en el Poder, que, aparentment, mai perd el control, per molt que l'acció vagi "horitzontalintant-se", tranversalitzant-se.

La nuesa, sí, és una altra de les claus del muntatge. Cossos diversos que, sense ni un sol tatuatge, expressen una història al darrere, una identitat que reivindiquen des d'una actitud honesta. Iago Pericot va jugar sovint amb els cossos nus. Ho va fer per evidenciar el pas del temps MozartNu confrontava dues parelles: la que ho havia representat 20 anys abans i la jove, que coincidia amb la joventut dels altres. També amb Adam i Eva, per reflectir la seva innocència. I fins i tot a La Venus de Willendorf per evidenciar el naixement de la cultura i la seva crisi galopant i apocalíptica.

El so eixordador i el moviment coral respon a les coordenades de Hofesh Shechter (Sun, Barbarians) Perquè en els desplaçaments també hi ha l'aire de ritual (però sense el fum a l'escena de Torus). Dubois augura que la societat es troba a l'abisme. Entren en un bucle destructiu sense arribar a la violència a l'escenari. Auguri, l'obra que es va poder veure el 2017 al Mercat que era la seva continuació, representava la fugida, l'èxode, l'exili. Tragédie, new edit ha ampliat l'univers dels protagonistes per dur-los al mateix abisme. Terrible conclusió.