La seva versió a cappella de La flauta màgica va ser una de les sorpreses de la temporada passada, i els Dei Furbi es van endur uns merescuts Premis Max i Butaca. Aquest any, les cordes vocals més enjogassades del país estrenen a Temporada Alta una nova variació mozartiana, en aquest cas reinterpretant la trilogia més famosa de la història de l’òpera: Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Deixeu-vos que l’originalitat desbordant dels Dei Furbi us sorprengui i acabareu rendits al seu món únic de veu i gest, dansa i mim. Qui diu que l’òpera no pot ser divertida?
Aquesta vegada la Companyia Dei Furbi, fundada i dirigida per Gemma Beltran i guanyadora d'un Max en l'última edició, no s'ha conformat amb la seva barreja actoral de veu instrumental, cant, pantomima, gest, moviment i una bona dosi d'humor refinat sinó que ha anat més enllà i ha revestit aquesta fusió lliure i molt lliure de tres de les òperes més cèlebres de Wolfgang Amadeus Mozart (Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte) en un espectacle breu, una hora, molt visual, que va pujant de to a manera que el registre a cappella pren volada i que, tenint en compte que està presidit per un espectacular vestit gegant amb cèrcols d'època, un pensa que ben bé podria ser la icona d'entrada per als visitants que aquesta mateixa setmana i fins a finals de gener inaugurin amb cues de portes obertes el nou Museu del Disseny de Barcelona, àlies La Grapadora, al replà de les Glòries, un museu que acollirà precisament el fons de l'antic Museu Tèxtil i de la Indumentària, desterrat del carrer Montcada.
Dei Furbi s'acosta amb tan de rigor al gènere operístic que es pot permetre el luxe de tergiversar el llibret, prendre'n el moll de l'os, ensucrar-lo, donar-li la volta i fer veure als espectadors l'altra cara, potser amagada, de la intenció original del mateix Mozart.
Cinc intèrprets van alternant els diferents papers de les tres òperes escollides, amb els corresponents canvis de vestuari i amb algunes petites sorpreses, gràcies a una escala i a la mobilitat de les enormes faldilles del vestit, que afegeixen una mena de guignol vivent als registres de la companyia quan, per exemple, apareix el jardiner empipat perquè li trepitgen els parterres o quan algun dels protagonistes s'ha de lamentar del mal d'amor amb algun solo. (...)